Ara que la paròdia s’ha convertit en futurisme
FER L’‘APM’ a la ràdio amb en Bassas ens feia aixecar a les cinc del matí, i a quarts de sis em van donar un tall d’àudio en què el llavors president Aznar comparava els catalans amb una tribu. Ens va venir al cap a l’acte Com el Far West no hi ha res, la mítica cançó de la Trinca que diu que hi ha una tribu d’indis de l’Oest americà que té certa retirada amb el poble català. Vam fer el muntatget i apa, feina feta i a celebrar-ho amb un tallat de màquina. I de sobte em va agafar una suor freda. Allò no podia ser veritat, algú ens volia enredar. Ja era una època en què el material oral pirotècnic del PP era regalat, fins al punt que ho vam agrair als dos grans ministres versionant la cançó d’anar a dormir de Los Lunnis: “Buena noches, hasta mañana, Acebes y Zaplana nos vamos a la cama”.
Però Aznar dient “tribu” als catalans era un regal de guió que em va fer témer que ens prenien el pèl, que aquell tall devia ser d’un imitador. Quan vam acabar confirmant que era d’Aznar de veritat, vaig tornar a suar. Vaig constatar un altre perill greu: el gènere de la paròdia s’estava complicant per una competència deslleial.
Avui dia això és evidentíssim. L’única diferència és que al Polònia fan gràcia i a la vida real fan ràbia. Però els guions podrien ser tan intercanviables que als programes d’humor els han de rebaixar per no ofendre els espectadors i per distingir-se de la realitat. En temps més decents la paròdia tenia un punt de distopia, era una manera de pronosticar animalades amb la certesa que mai els protagonistes farien reals uns pronòstics tan lamentables. Però ara que la paròdia és una mera tècnica futurista, és la bola que endevina el futur més immediat, potser caldrà suplicar als guionistes d’humor que retratin un món més just i més digne. A veure si cola.
