El pitjor no és haver de tornar a votar
EL PITJOR de la repetició de les eleccions espanyoles no és haver-hi de tornar. No dramatitzem, la nostra feina i responsabilitat és assumible. I molt millor fer-ho que abstenir-se, perquè el missatge que tots són iguals els convé sobretot als que no els agrada que triem qui mana democràticament.
El pitjor crec que és el desgast que ha suposat, la moral i mala gana amb què anirem a exercir el nostre dret i deure, les sobreactuacions que hem hagut de suportar, la sensació de teatret barat, de propostes fingides i de limitacions cap al pacte degudes a incompetències pròpies, pressions alienes inconfessables però evidents, i punyadales internes indissimulades.
O potser no. Potser és pitjor encara el missatge que es desprèn quan fa anys que tothom ha de fer grans esforços i se’ns diu que entenguem que toca perquè la situació és excepcional i veus que aquesta instrucció no és seguida pels que en fan bandera i per tant haurien de donar exemple.
O qui sap si és pitjor encara haver quedat instal·lats en un dia de la marmota en què les precampanyes s’ajunten amb les campanyes, i és notícia diària que no hi ha notícia, i connectem en directe cada dues hores perquè ens confirmin que tot continua encallat, i les comissions negociadores fan honor a la idea que quan crees una comissió és perquè no vols que passi res.
O potser el pitjor és la data. Que sigui quan ha acabat l’escola, en ple pont de Sant Joan, donant totes les facilitats per abstenir-se i batre un rècord que està molt a l’abast: el de la pitjor dada de participació de la democràcia, que seria merescudament lamentable i perillós.
O potser hi ha una cosa pitjor: el risc evident que els resultats siguin els mateixos i d’aquí sis mesos aquest article continuï sent vigent, per repetitiu.
