És quan desconnecto que ho veig clar
AIXÒ QUE ANOMENEM POLÍTICA i que s’està reduint a una olla de tuits, declaracions i ocurrències en un suc de demagògia que ni tan sols acaba d’arrencar el bull és cada cop més depriment i confús. Sobretot si ho intentes entendre, si hi vols afegir la raó que no té. Però un mes de desconnexió m’ha ajudat a veure-ho clar. Si poses les notícies sense volum, fulleges els diaris en diagonal i acluques els ulls per difuminar la mirada i fer-la borrosa cada cop que surten, de sobte la farsa passa a ser nítida i transparent.
I trobes lògic que Rivera prometés no fer mai president Rajoy, després digués que sí però amb sis condicions innegociables i al cap d’un minut comencés a negociar-les, rebaixant la més important, la de la corrupció. ¿Qui es ficarà en problemes reals que molesten els poders fàctics que et patrocinen podent fer bandera d’un problema inventat com la immersió, del qual vius fa una dècada?
Es critica Rajoy perquè ha fet un discurs mandrós i soporífer, però què esperàveu que fes. Si ja s’avorria amb la majoria absoluta, ara que no guanya ni perd sinó tot el contrari, què pot oferir que no sigui una mediocritat més mediocre, perquè és mediocritat en funcions?
Li retraiem poques ganes de seduir, però si tens com a únic argument que no hi ha alternativa, que és tan trist com sortir a lligar en una illa deserta, qui et pot exigir entusiasme i que et posis gomina i fingeixis que et creus el rei de la pista?
La desgana de Rajoy, la migdiada de Rivera i la paràlisi de Sánchez són proves d’una sinceritat extrema, gens habitual en l’antiga política. No enganyen, exhibeixen la impotència mentre suren agafats a la fusta de l’anècdota, l’estirabot i la sobreactuació. I qui estiu passa, tardor empeny, i sempre ens quedarà la il·lusió de tornar a casa i a les urnes per Nadal.
