Sempre són temps per a amateurs, gent que estima

RAJOY DIU diu que “no són temps per a amateurs ni per venir al govern a aprendre”. M’irrita, i encara més venint d’ell, la reivindicació del que presumeix de professional de la política. Ja no és només pel cinisme que suposa dirigir un partit que acumula tants casos de corrupció i d’ineficiència i a sobre fardar de professional (professional de què?), sinó pel missatge implícit que nega la possibilitat que entri gent nova. I la ridiculització de la necessitat d’aprendre. I ell on ha après? Va néixer ensenyat?

M’encanten els amateurs. Un amateur s’estima el que fa, tant que no ho fa pel sou, ho fa pel plaer, per la responsabilitat, perquè li dóna la gana. Com s’atreveix algú a desacreditar un “amateur”? I més venint d’uns anys en què presumptes professionals de la banca, la política i l’economia en general ens han portat a la ruïna econòmica i moral.

Hi ha un classisme lamentable, a tot arreu, que ridiculitza els que mantenen la il·lusió. I que aplaudeix de forma exagerada qualsevol error que cometen, que celebra com un èxit propi cada cop que algú nou que mana s’ha d’empassar un gripau. Què aplaudeixes, que ja és com tu, que ja ha cedit, que ell tampoc se’n sortirà? No m’agrada la ingenuïtat gratuïta, però sí l’optimisme de la voluntat de canviar les coses. I crec que el poder necessita relleus permanents, que el professional que hi porta massa anys ha d’entendre que toca obrir la porta a persones noves, que s’estimen les causes més que la cadira, que s’equivocaran perquè n’aprenen. I segurament aquests nous cediran, s’acomodaran a la cadira, i un dia se sentiran professionals i menystindran els nous. I quan hagin perdut el seu esperit amateur, imprescindible encara que siguis professional, caldrà que marxin.