Si jo fos

SI JO FOS un d’aquests fins analistes de l’actualitat que confonen desitjos amb realitat i que fa anys que certifiquen que el procés és mort i veiés que en el seu any més fluix els irreductibles de les vies pacífiques, educadíssimes i creatives continuen sent un milionet de persones, començaria a demanar a Google com es fa per fer desaparèixer els articles dels últims cinc anys de manera discreta.

Si jo fos el ministre Catalá i em toqués sortir a declarar que estic eufòric perquè el suport social de l’independentisme es desinfla, per dins pensaria que he vist coses més desinflades (la moral del PP, per exemple). I quan em toqués ensenyar les dents i amenaçar amb tot el pes de la llei començaria a tenir malsons plens de samarretes pintades i manifestacions al jutjat d’aquest milió de persones armades des de diumenge amb un retolador permanent.

Si jo fos el fotògraf freelance que fa cinc anys que busca imatges violentes per treure’s un bon sobresou amb alguna premsa, em passaria directament a la premsa del cor i empaitaria la Rociíto.

Si jo fos un periodista internacional dels que cada any ha de cobrir l’11-S i estudiés capacitats de convocatòria mundials en proporció amb la població entendria que aquesta gent no són exactament Astèrix i Obèlix, sinó 999.998 més com a mínim.

Si jo fos un polític dels que lidera el sobiranisme i assumís que malgrat les desavinences internes, la confusió i l’esgotament d’un cinquè any continuo tenint el suport i la pressió de tants ciutadans tossudament alegres, combinaria una dosi de moral i confiança amb la suor freda de qui sap que no podrà pas fer-se enrere per complicat que es posi.

Si jo fos el ministre Margallo... Per aquí sí que no hi passo, mai no ve de gust posar-se a la pell tan dura d’un bocamoll irresponsable que frivolitza amb el terrorisme. Ni per a un simple exercici de ficció.