Sobreactuacions ridícules
MIRA QUE DEFENSO els amateurs, i considero el teatre d’aficionats una escola enorme, però a vegades hi he patit com a espectador, perquè és un gènere en què abunda la sobreactuació. Quan algú exagera tant que perd el sentit de veritat del personatge, el converteix en una caricatura. Una comèdia sobreactuada no et farà gràcia. I un drama sobreactuat fa riure, i això sí que és realment dramàtic.
També a la vida acabem fugint de la gent que sobreactua. No és que facin teatre, s’ho acaben creient, però hi ha un sentit de l’equilibri, de la proporció, que fa quedar com a patètica la persona que de tot en fa un gra massa, que posa excés de transcendència en coses que no ho són, que no troba el to ni la mesura.
Aquest és per a mi un dels grans problemes de la política mediàtica actual. La que configurem a mitges tertulians, opinadors, periodistes i polítics, la que bull a l’olla de Twitter, la dels debats del dia i els escàndols de la setmana. S’exagera tant, se sobreactua, es gesticula, se sobredimensionen tant polèmiques prefabricades, es fan unes campanyes tan entusiastes per debilitar el rival, per fer gros un tema que no ho és, per acusar l’altre de coses que ja saps que no són certes però podrien colar, que el que es provoca és avorriment, esgotament, mandra, distància i desconnexió.
En el joc hi participem els analistes, els que en viuen, els que hi juguen, i alguns pobres incauts aliens al cinisme dels promotors de l’un i l’altre bàndol, i ells sí que s’ho prenen seriosament, perquè no han vist el decorat, no s’adonen dels fils que mouen cada titella, són com nens innocents avisant a crits el pastor que ve el llop.
Si agafes distància i observes l’entramat és tan ridícul que t’ofèn pensar que et vulguin fer creure tot allò. I t’entristeix saber que s’hi dóna prioritat, que s’hi dediquen tants esforços i tant de temps, amb la feinada que hi ha.
