La transparència que no cal
LA PRIMERA FRASE que recordo que incorporava el concepte transparència era “Aparta’t, que la carn de burro no és transparent”, i se li deia quan jo era petit a qui passava per davant de la tele i tapava la pantalla. Després tinc record de la paraula transparència associada a la llenceria que tot fingint que tapa en realitat exhibeix i insinua, fins que la política li va treure tota la sensualitat i li va afegir una utilitat pràctica per convertir-la en símbol de regeneració: fer-ho tot públic. Em sembla imprescindible, tot i que no suficient.
El problema principal de la política continua sent una altra transparència que no cal. I és utilitzar els mitjans per discutir tot el sant dia, per enviar-se missatges, per declarar-se totes les guerres, per improvisar. I per debilitar l’adversari, que és sempre al mateix partit.
És un drama que no t’ensenya cap realitat, sinó la ficció. Globus sonda, exageracions, noms que es donen per cremar-los, sobreactuacions... Els periodistes hi suquem pa, i entre polítics i periodistes no saps mai qui és més utilitzat ni qui utilitza a qui. Però hi ha alguns perjudicats clars. En surt perjudicada la veritat, perquè es promouen com a certes pures especulacions. En surt perjudicada la credibilitat, perquè el circ s’assembla a la premsa esportiva quan anuncia fitxatges a l’estiu, que alguns l’encerten, però ben bé per casualitat. I sobretot la retransmissió en directe modifica el que passa, ho condiciona. Transparència seria anunciar que tens parella, no lligar en directe al First dates de la tele. Que hàgim de suportar les negociacions, les disputes, les misèries, que ens facin partícips del seu dia a dia de punyals no és només pesadíssim. És perillós, perquè posa en risc l’altra paraula de moda: la confiança.
