Publicitat
Publicitat

La carretera

em conten que el farru i Mikalet intenten anar-se'n a Santo Domingo a celebrar una festa sense fi (un "muntonet" multitudinari, en línia amb la personalitat excessiva dels dos). Ho intenten, he dit. A l'aeroport de València (al de Castelló, que els pertoca, només hi aterren mosquits, ignore si de Ryanair), al Farru li ve un atac de gota agudíssim i a corre-cuita l'altre se l'emporta a l'hospital. Com a bon company, però aprofitant l'avinentesa que són les festes a Castelló, Mikalet l'acompanya de dia i a la nit fa una volta. A la tercera nit, el Farru li demana, per favor, que li porte una ampolla de ginebra. Home... "No res, dóna'ls a les infermeres una caixeta de bombons i t'ho deixaran passar".

Mikalet ho prova i gairebé l'expulsen de l'hospital. L'endemà, tirant d'imaginació, compra una aigua de Vichy menuda, l'obri i aboca la ginebra dins. Farru celebra l'ocurrència amb goig; fa un glop que li sembla glòria. De vesprada rep la visita de sa mare, la dona veu l'ampolla de Vichy a la tauleta de nit i, emprenyada, li diu: "Fill meu, que poc de coneixement tens! Compra-la gran, en tindràs més i t'eixirà més barata".

puge al tren de rodalies per anar a València. El vagó va mig buit. Mire i resolc seure prop de dos viatgers. Em crida l'atenció l'esbroncada que el major, que sembla el pare, li adreça al jove. Només parla ell, mentre el fill, amb cara submisa, fa com si l'escolta. A punt d'arribar a l'Estació del Nord (són set minuts de trajecte des d'Alfafar), el gran resumeix el retret interminable: "Pareixes aquell idiota que camina per una carretera recta, la carretera s'acaba però l'idiota continua caminant". Baixe, els deixe passar i apunte la frase. Sempre dic que tothom treballa per a mi.

un estiu estrany: he somiat en el missatge de Nadal del rei.

mes d'agost, potser fa quatre o cinc anys. En un descans del treball me'n vaig al casinet a llegir la premsa que em resta. No hi ha gairebé ningú, tret d'alguns jubilats i uns pocs que no es poden permetre ni un dia de turisme. Em sembla que era un dimecres, sobre les cinc de la vesprada.

Veig entrar a Sebas, el Roget. Mira a una banda i l'altra del local. M'oculte darrere el diari El Super Deporte , per tal que no m'embolique. Tinc feina i ganes de fer-la. Com no troba cap col·lega per organitzar una partida s'acosta a dos jubilats, el Xafandí i Martín, els dóna cinquanta euros a cadascú (per la cara que posen és el primer bitllet de cinquanta que han vist) i comença una partida de golfo amb ells. Al cap de mitja hora els desploma els cent euros i se'n va.

retall de diari: la beatificació de Joan Pau II, l'1 de maig del 2011. Eixe dia i en el mateix lloc va morir d'un infart el cardenal García-Gasco (quines ganes de figurar al calendari), exarquebisbe de València, execrable personatge, implacable contra l'ús del valència a l'Església. Observe un ressaltat de la crònica. Segons Navarro-Valls, portaveu del Vaticà durant l'era Wojtyla, el Sant Pare ara beatificat es confessava totes les setmanes (com beatifiquen un pecador reiteratiu?). I un altre: també hi assistia la monja francesa Marie Simon-Pierre, la qual patia de Parkinson i un miracle de Joan Pau la va curar; miracle que no va funcionar amb ell amb la mateixa malaltia. Potser l'automiracle està prohibit.

Per a mi, els continguts de la fe cristiana mai no foren un assumpte terrenal.

una amiga que estime molt, afectada per un desengany amorós, em cita en un restaurant. L'aspecte reflecteix el problema. Feia temps que no ens vèiem. Em conta fil per randa l'inici i el final. És una dona culta, racional, lògica. Necessita ànims i consells. Li dic que canvie de seguida el xip i el temps farà la resta, o bé que continue fins que decepció rere decepció acabe ratificant-se que no és l'home adequat. Els sentiments són irracionals; de res et servirà tot el que has llegit, pense, però no li ho dic. "Mai he donat tant i rebut tan poc", es lamenta amb la mirada trista. I jo: "El que haja de succeir tard que siga prompte. Ara cada minut compta en el descompte". I el tòpic: "Quan algú no és la solució és el problema..." En fi, oferir consells és fàcil per al que no pateix l'angoixa.

estrena mundial a València. Director, Sergio Leone; actor, Clint Eastwood. Pel·lícula: Por un puñado de trajes .

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT