Publicitat
Publicitat

La cartera i prou?

LES EMOCIONS. Un tema molt gastat: el seny i la rauxa. Quan algú diu "Als catalans no ens surt a compte formar part de l'estat espanyol", ¿està parlant amb el cor o amb la cartera , per dir-ho en paraules de Duran i Lleida? Abans de respondre, he de dir que no sóc un fan de l'independentisme econòmic, el que enterra les emocions sota un tel de xifres, balanços i powerpoints . Això pot semblar una troballa, i és cert que conjura el risc de l'etnicisme i la llagrimeta jocfloralesca. Però reduir les qüestions nacionals, els debats de sobirania, a una qüestió monetària em sembla terriblement prosaic i em recorda perillosament el discurs d'Umberto Bossi. No és només una qüestió ètica o estètica, sinó també pràctica: si les aspiracions catalanes es poden quantificar en euros, poden esdevenir un afer conjuntural i -per tant- reversible. Ara ens convé pertànyer a Espanya, ara no ens convé. Tinguem present que si el nostre sentiment nacional té un preu, Espanya té moltes maneres de pagar-lo (o de fer veure que el paga, més aviat).

ELS RICS. No crec que una nació o un estat es puguin edificar sobre fonaments de tan curta volada. Si l'únic gran argument per a la sobirania és el dèficit fiscal o un tracte discriminatori per part del govern espanyol, se'l podrien aplicar perfectament altres territoris. I això no passa. Els balears o els madrilenys podrien esgrimir plantejaments similars, perquè també són comunitats riques en el conjunt espanyol, i en canvi voten PP de forma massiva i convençuda. I si anem Catalunya endins, ¿no podrien determinades comarques sentir-se maltractades pel fet de conviure amb comarques més pobres, que s'enduen la major part de les inversions en nom de l'equilibri territorial? Per sort, Catalunya no ha patit el secessionisme intern, almenys des del segle XVII, quan les autoritats de Perpinyà, fartes del centralisme barceloní, van demanar a la Cort de Madrid una Generalitat pròpia per al Rosselló i la Cerdanya. Després van quedar en mans dels francesos i ja sabem com va acabar tot.

IDENTITAT. La insatisfacció catalana, doncs, no es pot atribuir només a la cartera . Entenc que, ja que la qüestió identitària és un garbuix, ja que bona part de la població catalana se sent igualment espanyola, posar l'accent en l'economia pot ser una estratègia temptadora. Però si aquesta fos l'única variable, potser tindrien raó els que diuen que, més que un estat propi, el que Catalunya necessita és fer-se forta i influent en l'estat espanyol. Si aquesta segona opció ens agrada menys és perquè ens temem -amb raó- que no ens podem incorporar plenament al projecte espanyol sense renunciar al nostre perfil nacional. Espanya no ho permetrà, no està programada per fer-ho. El sobiranisme no s'ha de fer fort a costa de la identitat, sinó que ha de redefinir-la, amorosir-la, adaptar-la al present. Per això si algú diu "Als catalans no ens surt a compte formar part de l'estat espanyol" no només està parlant de diners. Perquè quan diem els catalans estem definint un nosaltres , que per a molts deu ser un nosotros , però en qualsevol cas és una realitat que va més enllà de les xifres.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT