L’OBSERVADORA

Les cartes sobre la taula

Una jove subscriptora d’aquest diari ens demanava fa uns dies “posar les cartes sobre la taula” sense concessions per ajudar els lectors a saber en quin moment estem i què pot passar en els propers mesos. La nostra lectora ens convidava ni més ni menys que a complir amb la nostra obligació d’informar, i ella mateixa es confessava aclaparada per la velocitat i quantitat d’esdeveniments que podríem qualificar d’històrics en els darrers anys.

És evident que com més informació tinguem, més capacitats estarem tots els ciutadans per prendre decisions i per acompanyar o rellevar els nostres representants públics en aquesta cruïlla.

La societat catalana viu un procés d’acceleració des de la sentència del Tribunal Constitucional i, davant l’opció triada per l’Estat de desconstruir l’autogovern i judicialitzar el que és una confrontació política, el temps de descompte cap al desafiament de les urnes és cada cop més curt.

El Govern està determinat a convocar el “referèndum o referèndum” al setembre i assegura que la feina s’està fent. Però el caràcter diferencial de la futura consulta respecte al 9-N és com s’afronta el seu caràcter vinculant. És a dir, què passa l’endemà, i l’endemà sempre existeix. De fet, ningú amb responsabilitats polítiques pot defensar que la independència és un estat màgic sinó el resultat d’un esforç continuat, que necessita majories indiscutibles i que té un nivell d’incertesa.

La tensió augmentarà en els propers mesos al Parlament, on la majoria independentista manté el full de ruta per passar d’una legalitat a una altra. És a dir, per sortir de la legalitat espanyola i acollir-se a la catalana i convocar un referèndum vinculant. Dit d’una altra manera, per provocar una reacció suficient de l’Estat que obligui a seure en una taula de negociació.

Mentrestant, a la judicialització es reacciona amb opacitat. La reacció de l’Estat ha sigut la judicialització, i així és previsible que respongui els propers mesos a les passes que faci el Govern i la majoria parlamentària. Inhabilitacions i il·legalitzacions.

L’enfrontament polític actual és un joc d’expectatives en què la credibilitat de mantenir la posició per les dues bandes és un factor decisiu.

És un joc d’estratègies i tensió entre el govern espanyol i la Generalitat, però, per extensió, de tota la societat. El poder està en mans de l’Estat, que té la representació diplomàtica i la interlocució amb la Unió Europea i amb els grans estats, i també té el control econòmic de la Generalitat i la força coercitiva. Tot i això, la majoria independentista confia en el xoc entre la legalitat espanyola i la legitimitat de la nova llei catalana recolzada en una mobilització ciutadana cívica i massiva.

S’hi pot comptar? Caldria calibrar les forces amb el realisme del 48% de les eleccions plebiscitàries. Un gran resultat, impensable fa pocs anys, i alhora un resultat insuficient per confiar en una victòria còmoda en un referèndum i una negociació fluida amb l’Estat.

Molts ciutadans indignats sortiran al carrer per exigir un referèndum, però amb l’economia creixent al 3,5% i la campanya de la por i les amenaces permanents cal explicar molt bé quin és el full de ruta i actuar amb credencials democràtiques i cíviques impecables de cara a Europa i de cara a la ciutadania a la qual es demana fer un pas endavant. En una conversa amb aquest diari, el vicepresident Junqueras es mostra convençut de la resposta ciutadana i confia forçar l’Estat a una taula de negociació “un cop la independència s’hagi proclamat”. ¿El referèndum sense acord amb l’Estat i amb una DUI seria assumit disciplinadament o seria el desgast definitiu dels votants de Puigdemont, Mas i Pascal? Què hi tindrien a dir els comuns a l’hora de la veritat?

Junts pel Sí i la CUP firmaran la convocatòria, i potser abans hi haurà hagut represàlies contra la presidenta i la mesa del Parlament, en la línia de les condemnes de Mas, Ortega, Rigau i també Homs per la consulta del 9-N. En qualsevol cas, creixerà la tensió i es demanarà compromís ciutadà més enllà de les manifestacions exemplars dels darrers anys.

La credibilitat política dependrà de la majoria i aquesta dependrà de la informació sobre l’estratègia, la qualitat democràtica, el debat públic i no només de la determinació sinó de la intel·ligència, flexibilitat i realisme amb que s’actuï.

El mateix Oriol Junqueras, en l’entrevista, afirma que la intensitat dels sentiments no dona més vots i que les decisions en democràcia es prenen votant.

En aquest ambient de tensió política que sembla que no anirà a menys a curt termini caldria evitar les unanimitats acrítiques i els comissaris de la recta via. El debat, la transparència i la gestió dels temps no debiliten els projectes sòlids, i les unanimitats d’opinió a la búlgara no acostumen a donar bons resultats a llarg termini. Només els vots decidiran. Les majories es construeixen al ritme que les societats assumeixen i impulsen les idees. Finalment, només valdran els vots, siguin més o menys apassionats i s’expressin en un referèndum o en unes eleccions.

Més continguts de