La casta i el clan

En la política ibèrica van quedar definits, i convenientment vilipendiats, els membres d’això que s’anomena “la casta”. Éssers que toquen poder des de fa molt de temps, que van anar a escoles exclusives, que segurament són fills de casa bona (per temps que passi, aquesta expressió sempre em fascinarà) i que encaminen els plançons perquè s’hi perpetuïn, a la casta. El principal retret que es fa als de la casta és que porten corbata i estan grapats a la cadira. Afavoreixen amics per tal d’afavorir-se a ells. Però al costat dels polítics de la casta n’hi ha uns altres. I a aquests els podríem anomenar els del clan.

Els del clan no han anat a escoles exclusives i no són fills de casa bona. De petits potser van passar misèria. Però els dots artístics els han fet sobresortir. I, un dia, quan després de picar molta pedra la seva feina es reconeix (han donat tombs per diverses disciplines), s’apressen a donar feina a la família, per compartir el que tenen. El germà els fa de mànager, el marit de tècnic de llums, la mare d’encarregada de vestuari. Si hom els vol contractar sap que ha de donar feina i facilitats als membres del clan. Els clans solen ser matriarcats, perquè som les dones les que acostumem a estar més amoïnades pel benestar i la unió de la família. Si estem tots junts treballant al negoci familiar que sóc jo ens veurem molt més. La dona, doncs, és l’artista. En algun cas, com el de Lola Flores o Rocío Dúrcal, l’home sacrifica la carrera musical per dedicar-se a ella.

Ai, no puc dir que no entengui els del clan: sempre que he pogut he donat feina a parents (i amics en dificultats) que, abans, ja em feien de voluntaris no remunerats. I algú em dirà que no és el mateix donar feina a parents i amics en dificultats quan fas un programa o guions que quan treballes en la política, però jo li diré que ara, més que mai, la política és un espectacle. I en tots els sentits les regles que hi funcionen són les del món de l’espectacle.