Publicitat
Publicitat

En castellà també, sisplau (i 2)

Tenia decidit canviar de tema per no cansar els lectors, però la quantitat i qualitat de les reaccions al meu article En castellà també, sisplau (ARA, 26 de febrer) m'obliga a tornar-hi, amb voluntat de matisar i ampliar la meva tesi per fer-la més comprensible (o potser per a alguns més incomprensible, no ho descarto). Voldria dir quatre coses.

1) En el meu article parlava de la independència i el castellà, no de la independència i el català. Em va semblar que de tan obvi no calia parlar-ne, però a la vista d'algunes rèpliques, queda clar que em vaig equivocar. Aclarim-ho, doncs. En el meu cas, una de les raons més poderoses per al desig d'estat és la garantia que ha de suposar l'estat propi per al català com a llengua nacional i distintiva, com a llengua primera i prioritària. Deixin-me posar un exemple concret: per fer la llei del cinema n'hi ha prou sent una comunitat autònoma; per fer-la complir, cal ser un estat. No només no defenso, per tant, cap pas enrere en les metes assolides, sinó que imagino la independència com un instrument per assolir-ne de noves (en la justícia, en l'espai de comunicació, en la disponibilitat lingüística de les empreses davant dels consumidors, en la projecció internacional de la llengua i en molts altres àmbits). Ara bé, també penso que, tenint estat, són possibles aquests grans avenços i d'altres sense necessitat de modificar l'actual estatus legal (dues llengües oficials, una de les quals amb consideració de llengua pròpia). I per tant defenso que anem al referèndum explicant que en el futur estat el castellà serà tan oficial com ho és ara. Em sembla el més raonable i el més guanyador.

2) Fa temps que observo, i em preocupa, que molts independentistes parlen de la independència, potser sense adonar-se'n, com si fos una joguina per disfrutar-la els independentistes. Un lloc on per fi ens sentirem completament còmodes perquè les coses es faran a la nostra manera, seran com a nosaltres ens agraden. Un estat de nova planta que assumirà l'univers simbòlic de l'independentisme i li donarà caràcter oficial i per a tothom. Davant d'aquesta manera d'entendre la independència, jo dic que no, que tot plegat és i serà molt més complex. Que la joguina és per compartir-la, i per compartir-la amb una gran majoria social. I que això obliga a fer un esforç important d'empatia, de realisme i de capacitat de pacte intern.

3) Empatia és fer l'exercici de mirar el món amb els ulls de l'altre. Crec, per exemple, que la immensa majoria de la població castellanoparlant de Catalunya fa un exercici espectacular d'empatia des de fa 30 anys amb el tema del català a l'escola. Entenen i accepten de bon grat que els seus fills estudiïn en una llengua que no és la seva llengua materna. Renuncien a fer ús de la seva força demogràfica i de la cobertura política i jurídica que immediatament els donaria l'estat espanyol. I estic segur que ho fan perquè consideren que és just que l'escola sigui en català, i també perquè creuen que l'actual sistema és el millor per als seus fills. Sense aquest exercici d'empatia i ciutadania (el visc cada dia a l'escola dels meus fills) la immersió no seria possible i aquest país estaria partit per la meitat. No ho fan per rebre el nostre agraïment, però què voleu que us digui, jo els ho agraeixo. I de retruc, proposo un altre exercici d'empatia, que és el següent: a banda de mirar-nos el castellà com la llengua de l'estat opressor (que ho és), a banda de mirar-nos-el com la llengua històricament imposada (que ho és), a banda de mirar-nos-el com la llengua de les portades de l' Abc (que ho és), mirem-nos-el també com la llengua familiar i estimada d'almenys la meitat dels catalans. Fem aquest exercici i, a més, mirem de treure'n alguna conseqüència concreta de cara al nostre projecte d'estat.

4) Tot el que dic, si té una lògica, és en el marc d'una estratègia per a l'estat, perquè no hi ha estat sense grans majories socials i amples consensos interns, i per tant no hi ha estat sense renúncies. Cal recordar, però, que hi ha altres estratègies possibles i legítimes per al catalanisme, que no estiguin basades en l'objectiu de l'estat. Estratègies menys republicanes i més comunitàries, a l'estil del nacionalisme homosexual o del nacionalisme afroamericà, en què l'objectiu desitjat és garantir la reproducció i pervivència de la pròpia tribu, convertida en una mena de nació dins de la nació pels segles dels segles. Molt legítim, però al meu modest entendre, molt poc interessant.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT