Publicitat
Publicitat

Les catacumbes de Molussia

París, 1933. En un departament minúscul del Quartier Latin un jove matrimoni d'exiliats alemanys passa gana. Damunt la taula hi ha una baguet i un manuscrit. El pa fa olor de pa i el manuscrits d'embotits. Així que obren la baguet per la meitat i la farceixen amb els fulls del manuscrit. Quan se n'ha impregnat prou, retiren els fulls i es mengen el pa, fermament decidits a recuperar un tast llunyà d'embotits casolans amb cada mossegada. Ell és Günther Anders (1902-1992) i ella Hannah Arendt. El manuscrit és l' opera prima d'Anders, Les catacumbes de Molussia . En exiliar-se de l'Alemanya nazi no va gosar endur-se'l i el va deixar amb uns amics, que el van embolicar acuradament i el van penjar a la xemeneia de casa seva, al costat dels embotits que s'hi estaven assecant. A poc a poc es va anar impregnant de la flaireta de la cansalada, els salamis i els pernils.

Anders havia escrit Les catacumbes de Molussia mentre Hitler anava acaparant tot el poder d'Alemanya. Seguint el model de Les mil i una nit , recollia un gran nombre d'històries, dites i cançons que eren transmeses de generació en generació entre els presoners d'unes catacumbes de l'illa imaginària de Molussia, fermament decidits a garantir la transmissió del saber que donava identitat al seu poble, per poder tenir alguna cosa a celebrar el dia del seu alliberament. Va demanar al seu amic Bertolt Brecht que en gestionés la publicació amb el seu editor, Kiepenheuer, que, actuant amb seny, va camuflar el manuscrit, embolicant-lo en un vell mapa d'Indonèsia en el qual va escriure, subratllant-lo, el nom de l'illa Molussia sota una illa anònima. V a fer bé, perquè la Gestapo no va trigar a endur-se tots els manuscrits de l'editorial. El censor, però, no va trobar res de censurable en el que va prendre per uns contes sobre els mars del sud i va retornar el text a Kiepenheuer, que el va lliurar al seu autor. Com que Anders estava a punt de sortir d'Alemanya, el va deixar a casa dels amics que no van trobar millor manera d'amagar-lo que penjar-lo a la xemeneia. El va recuperar quan Hannah Arendt, que es va estar uns mesos més a Alemanya, el va portar a París. Ara els servia a tots dos per enganyar la gana amb les aromes que s'hi havien impregnat.

Mentre s'alimentava de pa i remembrances, Anders va reescriure la seva obra de cap a peus. Immediatament la va portar a un editor comunista a qui tenia per amic, que, en llegir-la, li va preguntar: "Creus que està en la línia del partit?" "Tu creus -li va respondre Anders- que seria digne d'un filòsof estar en la línia del partit?"

Les catacumbes de Molussia no van veure la llum editorial fins al 1992, l'any de la mort del seu autor i, finalment, trobava els seus destinataris, perquè la realitat semblava haver pres partit per la ficció. L'inimaginable va esdevenir real a Auschwitz i poc després a Hiroshima. Quan el 1954 Anders va fundar el moviment antinuclear encara no sospitava el desastre de Txernòbil (26 d'abril del 1986) que va convertir en fantasmagòrica una ciutat urbanitzada a l'entorn d'un monument a Prometeu. Tot això era greu, però el que de veritat el sobtava era que els homes no semblaven disposats a adonar-se que la història de la humanitat ja estava closa, que amb l'explotació industrial i militar de l'energia atòmica s'havia iniciat alguna cosa així com un temps de demora, una mena de parèntesi en què ja no era creïble l'optimisme progressista.

La frivolitat amb què els homes es prenien la realitat es va posar de manifest quan, pocs mesos després d'Hiroshima, Micheline Bernardini, ballarina del Casino de París, va presentar el banyador més petit del món. El seu dissenyador, l'enginyer Louis Réard, li va posar el nom de Bikini, un dels atols de les illes Marshall, situat allà on Anders es va imaginar Molussia, que els nord-americans feien servir per a les seves proves nuclears. Les catacumbes havien esdevingut una realitat quotidiana. D'Anders s'acaba de publicar en castellà L'obsolescència de l'home .

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT