Publicitat
Publicitat

El català bonista de Ricard Gomà

El català de Ricard Gomà té les arrels en l'associacionisme de carrer que creu de bona fe que canviar paraules canvia el món, que la llengua té tall i pot ferir. I en lloc de dir que "els nens immigrants han d'anar a classe" diu que "els nens i les nenes nouvingudes no han de fer absentisme escolar". Oposa a l'esgarip l'afabilitat que ho posa tot "en valor" i sembla que gairebé es vulgui fer perdonar el fet que l'hagis d'escoltar.

Gomà no crida, és la veu vellutada de la penombra del confessionari, un consiliari de cau. És com un Gargamel convertit en bon jan per un encanteri del gran barrufet. En algun moment té un didactisme tan mel·liflu que frega els jesuïtisme però mai hi acaba de caure. És, amb diferència, la veu menys agressiva i més conciliadora de tota la campanya. Res no és detonant en el seu discurs verd i bonista, tot llisca i fa venir una son reparadora.

Però Gomà, sense moure's mai d'un sol registre, diu coses nobles i constructives. És l'antítesi de Berlusconi, amb tot el que això té d'enormement valuós. Llàstima que, en el fra gor de la batalla electoral, el seu català, que tant dignifica la política, simplement no se senti. I és que al final si un candidat no crida, desqualifica i insulta, per a molts electors és com si no es presentés. Corren mals temps per a aquells que confien la seva sort a una cà lida persuasió, per als convençuts que no per cridar més és té més raó.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT