Publicitat
Publicitat

El català d'Alberto Fernández Díaz

Aquesta setmana dedicaré els tastos als alcaldables de Barcelona. Començo pel PP. El català d'Alberto Fernández Díaz té, com el nom, un ADN castellà. L'ànima de la llengua, el que ens hi uneix visceralment, és fonètica. I la fonètica del candidat del PP ens diu que, si bé ha fet un notable esforç per parlar bé el català, no s'hi ha entregat. No ha deixat que la llengua penetrés en el seu jo íntim o, potser, ho ha intentat tard, quan ja estava massa fet.

Dit això, té un català sorprenentment correcte. No hi deu haver gaires persones a Catalunya que, amb la seva fonètica, afinin tant des d'un punt de vista lèxic i sintàctic. Els puristes hi trobaran milers d'incorreccions. Deixem-los dir. El cert és que, amb la norma a la mà -i deixant de banda la fonètica-, és més correcte el català de l'alcaldable del PP que el de molts catalans de tota la vida.

I això és mèrit seu però és també, sobretot, un símptoma de fins a quin punt avui el català és una llengua de prestigi a Catalunya. Que la dreta espanyolista parli en una ciutat tan castellanitzada com Barcelona el català que parla ell és un motiu d'optimisme en un context sovint desolador. Havíem cregut, fins no fa tant, que qui parlava català es feia dels nostres. Ara sabem que no és així. Però estic segur que, en aquest esforç per parlar bé, pot haver canviat alguna cosa substancial en la seva manera de veure el món que l'ha fet menys espanyol en el sentit més ranci.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT