El català en l’eix social
No cal fer cap sondeig per saber que si el 27-S només votessin els catalans que pensen en català -és a dir, que donen forma lingüística als seus pensaments, quan cap pressió exterior els condiciona, en català-, la majoria absoluta de l’independentisme en nombre de vots (no només en escons) estaria més que assegurada. Tan cert com que aquest divendres, a la Via Lliure, una notable minoria de gent amb punters i estelades parlaven en castellà o que alguns dels votants del PP i C’s gasten un castellà farcit de catalanades.
És un fet que els polítics i opinadors defugen. Si ara ja ens comparen amb els nazis, què ens podrien dir si distingíssim els catalans que pensen en català dels altres? Un èmfasi positiu en qualsevol signe d’identitat serà sempre suspecte, fins i tot quan un poble vol, promou i necessita que el facin seu el màxim nombre de nouvinguts i passavolants; fins i tot quan qui fa aquest pas -vingui d’on vingui- rep un plus de simpatia i escalf.
Però així com és absurd atribuir cap mena de superioritat al fet de pensar en qualsevol llengua, no ho és tant adonar-se que els que han mantingut contra els més terribles handicaps una llengua, la que sigui, són una gent més difícil d’alienar i sotmetre. Preservar la identitat és un primer reflex d’autogovern. Voler ser el que s’és i no el que algú vol que siguis va més enllà de tenir una identitat o una altra: té a veure amb l’autoestima i la dignitat.
El que ens fa sentir-nos d’un lloc, d’on sigui, és implicar-nos a fons en el seu teixit cívic. I deu ser per això que l’enemic número u de les altes institucions de l’Estat és aquí, o al País Basc, l’associacionisme que neix als pobles i als barris. Era l’ànima de la gentada que es va manifestar divendres i és també, en un sentit indestriable de la plena democràcia, la realitat més oposada a un imperi. Tants anys de ser la pedra a la sabata de l’expansionisme nacional de Castella han fet el català tan company d’aquesta societat civil com ho havia sigut el castellà de l’Imperi.
Un imperi només s’imposa allà on un poble submís, ignorant i espantat no té esma per organitzar-se i resistir. Perquè cap imperi ens devori —per no acabar sent l’espectacle antropològic d’un parc temàtic—, pensar en català també ha de voler dir tenir la rebel·lia, la cultura i el coratge per reclamar el dret a decidir en tot allò que un ciutadà ha de poder fer-ho per ser digne d’aquest nom. L’essència d’aquesta catalanitat no és una llengua, per molt que la vertebri, és la lluita contra un model de societat menys democràtic, menys europeu, que encara paeix el ressentiment de fracassades cabòries imperials. I en aquesta lluita, l’eix identitari i el social es fan indestriables.
Per a qui ho creu i veu que el català està en aquell punt d’inflexió que pot ser de no retorn, la independència és una urgència i la condició necessària per regenerar la democràcia. Molts catalans pensem que, si hem arribat fins aquí pensant en català contra tants intents d’espanyolitzar-nos, per arribar a tenir una societat més lliure per als nostres fills l’haurem de pensar en totes les llengües, però també, i sobretot, en la nostra.
