El catalanisme d’En Comú Podem
No crec que cap historiador del futur dubti a definir el catalanisme popular dels inicis del segle XXI com a independentista. Igual que ningú no pot dubtar que el catalanisme, al llarg del segle XX, ha estat majoritàriament, a dreta i esquerra, regionalista, federalista o autonomista. Davant d’aquesta constatació, sembla una broma l’intent de Ciutadans de voler encarnar l’autèntic catalanisme. I també ho té francament complicat l’historiador i ara candidat d’En Comú Podem Xavier Domènech per encapçalar un nou “catalanisme popular” des de fora de l’independentisme.
Ampliar el suport popular a l’independentisme és a hores d’ara tan difícil com retornar el catalanisme a la via federal o confederal, és a dir, retornar-lo a la il·lusió per canviar Espanya. No es pot fer anar la història enrere. A dreta i esquerra, el catalanisme ha evolucionat cap a l’independentisme. L’esperit de Prat de la Riba ha vençut el de Cambó. L’esperit de Macià ha vençut el de Companys. Villatoro deia l’altre dia que l’independentisme és el fill gran del catalanisme. Serà difícil un retorn a la infància, una involució autonòmica en el seu si. És veritat que l’independentisme corre el perill de seguir conreant victòries insuficients, o fins i tot derrotes, però el canvi de mentalitat ja està fet. El federalisme i l’autonomisme difícilment retornaran com a opcions centrals. D’aquí la situació del PSC, tan desubicat. I d’aquí la dificultat, per no dir anacronisme, del que es proposa En Comú Podem.
Dit en altres termes: defensar la sobirania de Catalunya per renunciar a exercir-la plenament, per renunciar a un país sobirà, és un exercici de coherència democràtica tan lloable com poc atractiu per a un gruix importantíssim de catalans. ¿Fins a quin punt és creïble ser un defensor del dret a decidir per finalment decidir que no, que no es vol decidir? (Perdoneu pel joc de paraules, però em sembla que mostra bé la paradoxa.) En Comú Podem no s’amaga de la seva idea de fer servir el referèndum d’independència català com una eina per demostrar que és possible una Espanya plurinacional. Però precisament aquest ús instrumental resta credibilitat al seu gest, un gest d’altra banda molt valuós i arriscat des de la perspectiva espanyola. És a dir, que Iglesias defensi el referèndum té molt mèrit. Però Iglesias, esclar, no l’hauria defensat si el catalanisme no s’hagués fet independentista. I el catalanisme no s’ha fet independentista per canviar Espanya.
Vista la persistència secular de l’uniformisme peninsular, vista la sòlida al·lèrgia a la diversitat de la dreta i l’esquerra tradicionals espanyoles, la creença en la possibilitat de transformar Espanya en un sentit plurinacional té un punt d’ingenuïtat i sobretot té un punt de negació de la història: l’acumulació de fracassos del catalanisme en els seus intents de canviar la Pell de Brau pesen com una llosa. Hi ha federalistes d’esquerres que ja se’n van adonar fa 130 anys, com el pioner Josep-Narcís Roca i Farreras, amb la seva carta instigada per Àngel Guimerà i llegida al Teatre Novetats de Barcelona del 1886. És el primer discurs públic netament independentista i coincideix amb l’any que per primer cop es va celebrar la diada de l’Onze de Setembre.
En fi, em sembla, doncs, que el projecte transformador espanyol de Podem no aconseguirà agafar la força de l’independentisme català com a palanca. És poc realista, ho repeteixo, pretendre fer tornar conceptualment enrere el catalanisme. En Comú Podem pot conrear un èxit electoral aquest 26-J com a alternativa espanyola, però difícilment assolirà la centralitat política catalana, que seguirà girant al voltant d’un catalanisme que s’ha fet independentista, tot i que no s’hagi fet prou gran. Encara.
