Publicitat
Publicitat

Un cavall sense cua i un senyor afaitat

Un cavall sense cua o un gos sense orelles els veiem com rareses contra natura. Un home amb la barba afaitada o una dona amb les cames i aixelles rasurades ens semblen, en canvi, perfectament naturals. El que considerem natural depèn molt del nostre prejudici cultural. Escopir o fer rots són necessitats fisiològiques, és a dir, naturals, que segons els llocs i les èpoques s'han reprimit més o menys. El costum és, sovint, una segona natura que ens fa relativitzar el que és natural i ens porta a entendre que hi ha ben poques veritats absolutes.

També tenim vells costums a l'hora de jutjar els nostres governants. La sinuosa i llarga influència del maquiavelisme ens fa veure els polítics com éssers dotats d'una contradictòria naturalesa dual feta a parts desiguals d'idealisme i cinisme, racionalitat i demagògia, pragmatisme i passió. Per això un dirigent que posi l'accent en la coherència i l'honradesa, que no amaneixi el seu discurs amb cap pessic de pebre, desperta en el nostre subsconscient el ressort d'una incoherent sospita. L'aparent ingenuïtat que destil·la ens incomoda. Potser sabem que tampoc nosaltres no seríem purs.

La naturalesa dels polítics la veiem forçosament imperfecta. No concebem un polític bondadós. Ni un banquer generós. En el poder i el diner hi dipositem sempre alguna dosi de maldat. La corrupció ens indigna tant com la beatitud ens sorprèn. Rebutgem Camps i no ens creuríem cap Gran Barrufet.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT