Publicitat
Publicitat

Un 1 per cent perillós

Aquesta setmana no hi ha hagut cimera a Brussel·les. Està prevista per a finals de mes. Per tant, l'excitació mediàtica haurà d'esperar el 30 de gener. Però, en canvi, hi ha hagut excitació institucional en forma de presentació d'un llibre que deixarà empremta i centrarà el debat europeu per tot l'any. De Jean-Claude Piris, aquest finíssim i respectat jurista, responsable durant dècades que les idees polítiques trobessin un bon suport legal, ja en vaig parlar fa uns mesos. Ara acaba de polir les seves idees i anàlisis sobre la conveniència de fer "temporalment, de manera excepcional i per guanyar capacitat de presa de decisions i rellevància, una Europa a dues velocitats".

Va obrir la caixa dels trons fa tres mesos, quan va presentar un aperitiu de les seves idees. Ja tenim els dos plats i les postres. Ah!, i amb una conclusió inclosa, una mena de senyal d'alarma. "La situació és tan excepcional que, per primera vegada, hi ha un risc que tot se'n vagi en orris si ens quedem paralitzats", va dir a la presentació, amb el mateix to calmat i suau de sempre. "És molt baix, un 1%, però hi és". Les discrepàncies entre la selecta assistència a la presentació (bona part de l'élite de l'eurocràcia) se centraven en si l'1% era un 5%, un 10% o més. Això, com a mostra de l'ambient que circula per aquests barris.

El pessimisme beu de moltes fonts. La més important és que els problemes del 2011 segueixen. Les nombroses, imaginatives i, en molts casos, inimaginables mesures preses l'any passat per salvar l'euro, reconduir l'economia europea i reforçar les institucions no han donat encara els resultats esperats. Han apuntalat la moneda comuna, però no hem vist encara moviments ascendents ni cap indicador positiu.

L'euro s'aguanta en dificultats i espera com aigua beneïda la cuirassa de ferro definitiva, en forma de "pacte de sang" per controlar les despeses públiques, que els líders de la UE hauran d'aprovar d'aquí vint dies. Però hi ha dues ombres cada vegada més fosques a l'horitzó: una són els dubtes seriosos sobre la capacitat de Grècia de complir els requisits necessaris per començar a rebre el segon pla de rescat i l'altra és una daga a sobre d'Itàlia, amb un deute de difícil pagament atès el rècord de la prima de risc. L'ombra grisa espanyola és més tènue, cal subratllar-ho.

L'apuntalament de la moneda no resol el problema de l'aturada cardíaca que pateixen les economies del sud d'Europa, les intervingudes i les més dèbils. I l'acord del dia 30 poc pot incloure sobre competitivitat i estímuls. "No es creen llocs de treball per llei ni es fa l'economia més competitiva amb 14 articles", diu un bon coneixedor del text que s'està acabant de pactar aquests dies. Aquest greu repte només pot afrontar-se amb la confiança que hauria de generar una unanimitat engrescadora de tots els líders entorn a noves mesures econòmiques i financeres. Aquestes haurien d'incloure reformes del mercat laboral, un mercat interior de la UE més profund i complet i accions decisives en el sector financer i bancari. Una llista massa llarga de deures per concloure en tant poc temps.

La segona font del pessimisme és que la família europea no troba la manera d'organitzar-se harmònicament. La raó és la manca de voluntat i generositat per posar per davant l'interès col·lectiu de la UE donades les diferències substancials entre els estats membres i el complexíssim sistema de presa de decisions. Cada pas endavant se sol segellar amb un transvasament de sobirania sobre decisions que afecten tots els ciutadans. L'impacte es fa sentir tant per les decisions positives -l'aixecament de les fronteres- com per les negatives -la necessitat de tenir els comptes sanejats per compartir una moneda sana-. Fins ara, els nostres dirigents havien preferit embutxacar-se els mèrits de les primeres i fer els ulls grossos a les segones, sobretot si portaven males notícies.

Arribats a aquest punt de falta de consens, urgència, imperiosa necessitat d'eficàcia i legitimitat allunyada de la ciutadania, la idea de les dues velocitats pot guanyar adeptes, sens dubte. Els defensors asseguren que no va en contra de la lògica institucional de la UE, ja que polítiques de gran èxit com ara la llibertat de moviments arreu de la UE o el mateix euro, van començar per grups reduïts de països. L'autoexclusió britànica de l'acord intergovernamental de finals de mes per segellar el pacte d'austeritat fiscal és un altre exemple de la vida europea a diferents ritmes. Sigui com sigui, és clar que la cimera del proper dia 30 només es focalitzarà en la punta d'aquest iceberg tort i agressiu on s'han aixoplugat tots els mals que afecten la UE. Per afrontar la part submergida i mantenir la zona de perill en un 1%, caldrà molta més imaginació, esforç i lideratge. I potser dues velocitats, també.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT