Publicitat
Publicitat

El centenari d'Ernesto Sabato

Aquest mes de juny, concretament el dia 24, festa de Sant Joan, l'escriptor argentí Ernesto Sabato hauria fet cent anys. Premi Cervantes, proposat per al Nobel, guardonat i reconegut tant al seu país com a l'estranger, Sábato fou en vida considerat un clàssic i estudiat a les escoles i universitats del seu país. D'obra breu, passarà a la història de la literatura argentina per tres extraordinàries novel·les - El túnel (1948), Sobre héroes y tumbas (1961) i Abaddón el exterminador (1974)- i a la història política pel llibre Nunca más , també conegut com l' Informe Sabato . La feina de Sabato al capdavant de la Comissió Nacional sobre la Desaparició de Persones durant la dictadura, que palesa el volum, va servir de punt de partida per poder jutjar les juntes militars que van sembrar el terror i la mort a l'Argentina durant els anys del seu mandat nefast (1978-1983). Aquest fet va atorgar a Ernesto Sábato una popularitat enorme i féu oblidar les crítiques sorgides arran de l'assistència a un dinar, amb Borges, Horacio Esteban Ratti i el pare Castellani, ofert pel dictador Videla l'any 1976.

Quan Sábato va morir, vaig escriure en aquest mateix diari que sentia pel gran novel·lista argentí una enorme admiració i un gran afecte que la seva desaparició no ha fet minvar, igual que per Elvira González Fraga, la persona amb qui durant més de dues dècades Sábato va compartir l'existència. L'amistat d'ambdós constituí per a mi un dels luxes que de vegades ens regala la vida. Per això, per celebrar l'aniversari de l'amic, he començat per tornar als seus llibres. Azorín assegurava que els autors clàssics són únicament aquells capaços de reflectir la nostra sensibilitat moderna, i afegia tot seguit: "Ens veiem en els clàssics a nosaltres mateixos. Per això els clàssics evolucionen; evolucionen segons canvia i evoluciona la sensibilitat de les generacions". La reflexió de l'autor de La voluntad s'escau per aplicar-la a El túnel , novel·la que vaig llegir fa molt i que acabo de rellegir ara. En ambdues ocasions ho vaig fer amb semblant fervor. No obstant això, malgrat l'idèntic interès amb què em vaig acostar al llibre, el diàleg que vaig entaular amb ell va ser diferent en extrem.

La meva sensibilitat del 1968, any en què vaig descobrir El túnel , no és la mateixa que la d'ara. El món, i tots nosaltres amb ell, ha evolucionat moltíssim. No només perquè internet ha canviat moltes pautes sinó perquè a Occident l'accés de la dona al món del treball i el seu dret al control de natalitat, que ha portat aparellat el dret a la llibertat sexual, abans només prerrogativa dels homes, ha trastocat i revolucionat costums i maneres. Això ve a compte de la meva segona lectura d' El túnel , un text que descriu fonamentalment la relació entre el pintor Juan Pablo Castel i María Iribarne i que avui s'inscriuria dins del que anomenem violència de gènere. Castel es comporta com un maltractador, la profunda misogínia el porta a menysprear les dones i tractar-les amb agressivitat. Les escenes amb la funcionària de correus i amb la prostituta no poden ser interpretades d'una altra manera. La seva relació d'amor-odi, la violència i els insults desencadenats per la gelosia patològica provocats per la sospita que María Iribarne pugui enganyar-lo amb Hunter, ja que a la vegada enganya el seu marit, el cec Allende, amb ell, no ens permeten dubtar-ho: estem davant d'un personatge tipus que encarna, tant des dels aspectes cognitius com sensitius i afectius, els trets característics del comportament sexista. Potser per això Castel m'ha interessat menys que María Iribarne; el misteri que l'envolta em sembla un dels millors encerts del llibre. Quasi no sabem res d'ella i el poc que se'ns transmet és a través del seu botxí, un cop executat el crim.

Fa més de quaranta anys vaig llegir El túnel d'una altra manera, molt més d'acord amb les interpretacions dels crítics que van entendre el llibre com una aportació a la literatura que, seguint els existencialistes, mostrava l'absurd de la condició humana. En certa mesura, Castel és comparable al Roquentin de La nàusea de Sartre i al Meursault de L'estranger de Camus, tres personatges solitaris que de vegades actuen de manera incomprensible. Els tres semblen encarnar la concepció sartriana del fàstic, però Castel tracta d'evitar-lo aferrant-se a l'amor. La passió que sent per María Iribarne, l'única persona que ha comprès la seva pintura, el porta a pensar que ella podrà salvar-lo i s'equivoca. Per això, precisament, perquè l'ha deixat sol, la mata. El túnel fou elogiada per Camus, que ben segur hi va trobar força paral·lelismes amb el seu L'estranger , i traduïda de seguida a molts idiomes amb gran èxit. Ara, però, a la lectura existencialista en podem sobreposar una altra de més actual, d'acord amb les qüestions que preocupen la nostra societat, com és la violència de gènere, sense que el llibre perdi valor. Els clàssics tenen l'avantatge de poder carregar a l'esquena totes les interpretacions possibles sense sentir la molèstia del seu pes.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT