Publicitat
Publicitat

La ciutat de la gent

El 1995 es va presentar al Maremàgnum l’exposició La ciutat de la gent, una mostra propagandística produïda per l’Ajuntament de Barcelona, comissariada per Josep Antoni Acebillo i l’enyorat Pep Subirós, propiciada per mantenir la bona imatge de la ciutat en un moment d’inici del declivi del model Barcelona després de la ressaca dels Jocs Olímpics. Tal com ens recorda a l’article “Barcelona, de model a marca” Mari Paz Balibrea, aquesta mostra “tot i el seu èxit de públic serà aviat contestada i qüestionada amb una altra exposició amb el mateix nom”.

Efectivament, el 1996 s’obria a la Fundació Antoni Tàpies la mostra La ciutat de la gent, comissariada per Jean-François Chevrier i Manuel Borja-Villel, realitzada pel fotògraf anglès Craigie Horsfield amb veïns i veïnes de Nou Barris. “La idea era justament produir una contraimatge de la Barcelona oficial, una imatge de la ciutat de la gent que es veia tan beneficiada com afectada pel procés de modernització, però que no sempre hi participava d’una manera real”, afirma Borja-Villel en el seu llibre de converses amb Marcelo Expósito respecte a l’exposició La ciutat de la gent.

Seguint, en part, l’esperit crític d’aquesta exposició seminal, La ciutat de la gent, ara es pot visitar a La Virreina, Centre de la Imatge, fins al 26 de juny, la magna i impressionant mostra Barcelona. La metròpoli en l’era de la fotografia, 1860-2004, comissariada per Jorge Ribalta. És, sens dubte, l’esforç més important que s’ha fet per reflexionar sobre la imatge oficial fotogràfica de la ciutat i sobre les seves transformacions urbanístiques, confrontada amb les seves contraimatges. L’exposició, que s’inicia, cronològicament, amb l’aprovació del Pla Cerdà, el 1860, i es clou amb el Fòrum de les Cultures, el 2004, consta de gairebé 1.000 documents entre fotografies, postals, llibres, revistes, fullets, pel·lícules i documentals.

De fet, aquesta exposició és una ampliació d’una de les seccions - La construcció fotogràfica de Barcelona al segle XX- de la gran mostra Arxiu universal, la condició del document i la utopia fotogràfica moderna, que el mateix Jorge Ribalta va comissariar al Macba l’any 2008.

Jorge Ribalta, fotògraf, teòric i comissari d’exposicions, al magnífic catàleg, editat per l’Ajuntament de Barcelona i RM (amb la col·laboració d’estudiosos de la imatge i bons coneixedors com María de los Santos García, Rafel Torrella, Jordi Calafell, Jordana Mendelson, Juan Naranjo, Teresa Ferré, Joan Miquel Gual, Isabel Segura, Jaume Fabre, Cristina Zelich, Mari Paz Balibrea i Carles Guerra, entre d’altres), hi escriu: “L’era de la fotografia és la de la propaganda, la de l’ús persuasiu i disciplinari de la imatge reproduïble en la gestió política, així com en els imaginaris de la insubmissió i la revolta. La imatge mateixa de la ciutat es converteix progressivament en un espai més dins les lluites per la ciutat, en els processos d’emancipació i progrés de les classes populars. Dit d’una altra manera: la història de la fotografia és també la història de la seva democratització”.

No hi ha dubte, doncs, que la lluita per la recuperació de les imatges, per la memòria històrica, per l’hegemonia de la imatge fotogràfica, és també una lluita política. Això ho sabem molt bé des de la Guerra Civil, que ocupa, com no podia ser d’una altra manera, una de les seccions centrals de l’exposició, De la República a la Guerra Civil, 1930-1939, amb imatges magnífiques de Margaret Michaelis, Bill Brandt, Henri Cartier-Bresson, Carlos Pérez de Rozas, Agustí Centelles, Gabriel Casas, Robert Capa i molts altres. S’hi exposen veritables joies procedents de l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona i de més de cinquanta col·leccions, arxius i institucions internacionals.

De vegades, però, en una exposició tan ambiciosa el relat pot ser excessiu per excés d’informació, o simple i determinista en altres casos. La història dels fets i de les imatges és, certament, difícil d’explicar en tota la seva complexitat. Al mateix moment en què el GATCPAC, amb la revista AC i les seves propostes arquitectòniques i urbanístiques, intenta imposar la imatge d’una ciutat moderna i racional, Salvador Dalí reivindica el Modernisme al seu article “De la bellesa terrorífica i comestible de l’arquitectura modern style ”a la revista Minotaure (1933) de París, amb fotografies de l’arquitectura de Gaudí fetes per Man Ray.

En el capítol Reconstrucció de Barcelona, 1970-1992 sorprèn, més enllà de les lluites als barris i dels moviments veïnals de l’àrea metropolitana, l’absència d’imatges de les manifestacions clandestines, durant els anys setanta, que van permetre reconquerir l’espai públic, la ciutat, per a la llibertat, per a la llibertat d’expressió. En un moment brillant del fotoperiodisme, quan Manel Armengol, i tants d’altres, van mostrar una imatge de la ciutat ben diferent de l’oficial. O l’absència d’imatges de la reapropiació d’espais emblemàtics, com el primer míting de la CNT des del 1939, a Montjuïc; les Jornades Llibertàries al Parc Güell; el retorn de Tarradellas, el 1977, o les primeres grans vagues i manifestacions massives d’obrers o per les llibertats nacionals.

No es perdin, però, aquesta gran exposició, Barcelona. La metròpoli en l’era de la fotografia, 1860 - 2004, a La Virreina, que no descarta, ben segur, la necessitat d’altres mostres més específiques, generals i diverses. Aquesta s’atura al 2004. Quina és la imatge, les imatges, de la ciutat que vol projectar Barcelona en Comú? No ho sabem encara del cert. Qui té el control de les imatges? Qui té el poder de les imatges? En els temps d’internet, les xarxes socials i la telefonia mòbil, les imatges circulen sense aturador. Segurament, ningú les pot controlar del tot. Però és important saber qui governa la imatge de la ciutat. De moment sembla que la promoció, la projecció exterior de la ciutat i la marca Barcelona tornaran a estar en mans del PSC...

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT