La classe

“I la classe obrera on és?” Un empresari català em va deixar anar aquesta pregunta. Hi havia probablement una certa malenconia dels anys del capitalisme domesticat, en què les posicions estaven clares i les interlocucions ben definides. Però la classe obrera fa temps que ha deixat de ser un subjecte polític i els partits d’esquerres i els sindicats ja no són portaveus del que no existeix.

Pocs dies després llegia Michel Walzer defensant el retorn de la noció de classe. Les lluites a favor de les diferències, argumentava el filòsof, en matèria de drets de les dones, dels gais, dels negres, dels drets cívics, han tingut efectes igualitaris importants, i queda encara molt per fer, però al mateix temps, globalment, les desigualtats socials han crescut. Cal incorporar un factor de mobilització integradora. Tornar al concepte de classe és una via per reunir els electors no en la defensa d’un o altre interès particular, sinó al voltant del reconeixement de l’amenaça econòmica i vital que viuen milions de ciutadans, que, en clarivident expressió de Francesc Serés, no poden “conciliar la vida amb la vida”. L’empresari evoca els temps més previsibles de la conflictivitat simple. El filòsof busca una articulació no individualista de la societat liberal, en què la classe torni a operar com a marc comunitari. Però quina és avui la classe social capaç d’assolir el rol de subjecte polític emancipatori? Mentre alguns han descobert el “poble”, Walzer reivindica el retorn a la classe. El liberal Ralph Dahrendorf definia la democràcia com a forma de sublimació del conflicte binari de classes (dreta contra esquerra) i es preguntava si sobreviuria fora d’ell. I aquí està de moda dir que parlar de dretes i esquerres ja no té sentit.