Publicitat
Publicitat

Els clàssics, ara

Som en un temps convuls. Tot l'enrenou que ens embolcalla té moltes causes més o menys llunyanes sobre les quals convé reflexionar per trobar-ne la sortida. Potser algunes, i no poc importants, han estat l'obsessió per la utilitat, la pressa, el rèdit immediat i el menyspreu per tot allò considerat una fotesa innecessària. En aquest darrer sac hi va anar a parar la cultura clàssica.

Una cultura com la nostra, plurisecular i punt de trobada de moltes altres, enfonsa les seves arrels en el món que forjaren Grècia i Roma. La nostra llengua és en el fons un llatí evolucionat. El Renaixement inicià l'època moderna amb la mirada posada en el món clàssic i el nostre segle XX arrencà amb força amb el Noucentisme, que s'emmirallà en Grècia i posà al descobert les ruïnes fascinants d'Empúries .

El 1909 es produí la descoberta excepcional d'una escultura original grega -i no una còpia romana- que és una obra mestra. Sigui la imatge d'Asclepi o de Serapis, un déu bondadós és el que ens contempla i al qual nosaltres no sabem donar tot el seu valor. Seré més explícita: és una estàtua masculina del segle II aC, de la mateixa època que la Venus de Milos . Amb una mica de màrqueting hauria de ser una icona tan famosa com la deessa que ara ocupa el Louvre, amb l'avantatge que la nostra té braços!

Tenim encara molt potencial per explorar i explotar correctament amb un rendiment social, econòmic i turístic gens menyspreable, dintre d'una transferència en la qual les ciències humanístiques han de dir i oferir molt. Però falta comunicar millor. L'èxit de les novel·les històriques ens posa davant dels ulls que és ben possible depassar els circuits acadèmics.

Per assolir aquests objectius cal una feina pacient, i més recerca i estudi per entendre el que es té a les mans per no caure en el cartró pedra i per oferir, en canvi, unes restitucions històriques objectives i fidedignes. Alguns bons exemples i pols d'atracció de turisme cultural serien les instal·lacions museístiques de Badalona, la ciutadella ibèrica de Calafell i el parc arqueològic de Guissona.

Malgrat èxits com aquests, quasi ens hem oblidat dels nostres avantpassats de manera incomprensible en l'ideari col·lectiu. Els hem anat abandonant progressivament en l'ensenyament, molt abans de les actuals retallades, i el que encara és pitjor, s'ha fet amb el convenciment que es deixava un llast inútil. Per tant, en el moment actual hem de repensar moltes coses, i estic convençuda que retornar el seu paper a les disciplines fonamentals és la clau. En moments de tribulació es fa més necessari que mai refugiar-se en els valors segurs, com són sens dubte els que anomenem clàssics, que per això ho són: perquè han aconseguit amb els seus pensaments travessar la frontera dels segles a fi que cada generació els rellegeixi amb els nous ulls del seu moment i n'extregui el missatge.

Un dels tresors que Catalunya ha sabut produir és la Col·lecció Bernat Metge d'escriptors grecs i llatins, que supera, i de molt, les diverses iniciatives d'edició en llengua castellana. La Bernat Metge és bilingüe, amb el text original grec o llatí ben fixat i traduccions que són autèntiques filigranes literàries. No debades el gran Virgili fou traduït per un dels grans poetes en llengua catalana, Miquel Dolç, i molts grans filòlegs han posat la seva feina excel·lent per garantir el nivell i la continuïtat de la col·lecció iniciada per Francesc Cambó l'any 1922 amb una força ininterrompuda.

Que l'ARA ofereixi exemplars de la col·lecció entre els lectors i pensi també en les escoles és una empresa que l'enalteix i ratifica la vocació de servir en tots els camps la cultura catalana, en la qual el pes dels clàssics encara és i ha estat ben fort.

Ja que tenim a les mans el volum de tragèdies de Sòfocles, amb l'edició impecable que en féu Carles Riba l'any 1951, llegim algunes paraules de l' Antígona , una de les obres emblemàtiques de l'autor, que fou protagonista i testimoni del gran segle d'Atenes, el V aC. Acaba així: "De molt el seny és la primera cosa de la ventura. I cal no ésser gens impiu amb els déus; perquè els grans mots dels inflats per l'orgull, pels grans cops amb què els paguen, ensenyen, amb la vellesa, a tenir seny". No és una sentència ben aplicable als nostres dies?

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT