Publicitat
Publicitat

El cogombre nacional (espanyol)

Una imatge que no admet comentari és la de l'eurodiputat per UPyD Francisco Sosa Wagner brandant amenaçador un cogombre al Parlament Europeu, mentre tronava exigint satisfacció a l'ultratge comès sobre l'honor d'Espanya en aquest assumpte de les hortalisses infectades. I és que un espanyol humiliat (encara que sigui en els cogombres) pot convertir-se en un enemic temible, un paladí de la revenja a l'estil del don Mendo de Muñoz Seca.

Totes les autoritats (fins i tot l'OMS, que últimament li ha agafat el gust a alarmar el personal amb qualsevol ocurrència) ja han reconegut la puresa i la sanitat dels honestos cogombres espanyols, la Comissió Europea ha proposat un fons multimilionari per tal de compensar els agricultors afectats per la crisi dels cogombres, i fins i tot s'ha gosat suggerir al govern alemany que potser hauria de pensar-s'ho dues vegades abans de propalar infundis, sobretot si han de tenir un cost en euros tan elevat. Però tot això és igual, perquè aquí el problema és que s'ha escampat una taca damunt el bon nom dels espanyols (els espanyols de debò, com els que Francisco Camps sospira per veure a la Moncloa) i ara aquesta taca s'haurà de rentar, si convé, al camp de l'honor. Perquè en diuen crisi, però això és una guerra: la Guerra del Cogombre, en majúscules patriòtiques. I si algú troba exagerat parlar de guerra, n'hi haurà prou recordant que aquesta història dels cogombres ja ha causat més de vint morts, que són més del doble dels que va costar la independència d'Eslovènia. Poca broma, doncs.

La cèlebre fúria espanyola troba sempre un estímul particularment agraït en la idea que la resta de nacions del món li tenen tírria a Espanya, que en realitat no és més que enveja: pel sol, pels toros o pels cogombres, tant és. Però des de la crisi de l'illot de Perejil (que va tenir l'al·licient complementari de produir-se contra els moros, i que no per casualitat també va tenir una denominació relacionada amb l'horticultura), i amb permís de l'Eurovisió d'Uribarri, l'honor espanyol no havia tingut gaire ocasió de batre's amb algun pèrfid enemic exterior, i per això la Guerra del Cogombre ha estat tan benvinguda per part de l'habitual banda de cornetes i tambors constitucionalistes. Una batussa amb Alemanya, quina delícia. I, a més, és obvi que l'atac alemany al cogombre duu implícita alguna mena de befa contra una de les virtuts que més rancúnia provoquen en les indignes nacions rivals: la llegendària virilitat del mascle hispànic, que té en l'humil cogombre un inofensiu i simpàtic (tot i que insuficient, per la mida) correlat vegetal. De moment, una comunitat de gurmets internautes ( www.gastronomiaycia.com ) ja ha declarat a internet el 6 de juny Día del Pepino Español, i esperen que les autoritats pàtries el converteixin en oficial. És just i necessari. Dediquin un pensament al tema, mentre agafen un cogombre espanyol, el pelen amb molta cura i se l'introdueixen lentament dins la boca. No hi ha res millor.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT