Publicitat
Publicitat

MÍSTER B.

El color de moda

Ahir, en un esforç per posar les coses al seu lloc, vaig llevar-me pensant que si el Barça elimina demà el Chelsea s'haurà classificat per a la quarta final de la Champions en sis anys. Tenint en compte que vam necessitar trenta-tres anys per veure'l jugar les quatre primeres finals de la Copa d'Europa, el matí va començar a somriure.

Però, esclar, en esport, el moment pesa més que la història, sobretot ara, a l'època dels digitals amb el seus fòrums tipus "Christian93: Què va voler fer Guardiola és un misteri, com el de la catedral de Chartres! Hoy sí que la cagaste Burt Lancaster!" Res de nou: el futbol només té dues posicions: èxtasi o crueltat, i el termòstat que les regula és diu resultat.

Que els ho preguntin als de L'Équipe , que el mateix cap de setmana que encarten un especial tot dedicat al Barça de 124 pàgines, van i pregunten: "Creu que el Madrid farà el doblet Lliga - Lliga de Campions?" La pregunta em va clavar una trompada semblant a la del gol de Cristiano dos minuts després de l'empat d'Alexis, però, disposat a no deixar que res espatllés el meu estat d'ànim, em vaig prendre la qüestió com un elogi: ja no estàvem acostumats a llegir preguntes com aquesta. Des de feia quatre anys les paraules doblet i Madrid no apareixien mai a la mateixa frase, entre altres raons perquè el Barça ve de guanyar tres Lligues seguides. Com tampoc estàvem acostumats a veure el Barça perdre dos partits importants seguits, un dels quals ha acabat costant la Lliga, una Lliga que, de fet, ha costat molt tot l'any.

I així estic, amb el meu maquillatge emocional a punt, per més que la victòria del Madrid al Camp Nou hagi trencat l'encanteri. Tots tenim a punt les nostres conclusions, però això encara no ha conclòs. Si el moment s'imposa a la història, visquem el moment: demà és moment de Chelsea, de tocar una final de Champions i de final de Copa. Aquesta pot ser una temporada de cinc títols sobre sis. D'aconseguir la cinquena Copa d'Europa. No ho espatllem equivocant els temps del debat.

En aquest especial de L'Équipe que els deia, hi ha una llarga entrevista amb Johan Cruyff, en què recorda el Barça que es va trobar el 1988, quan hi va tornar com a entrenador: "El 1988, la mentalitat catalana estava encara molt marcada pels anys del franquisme. Calia ser discret i treballador i no destacar. El color de moda a Barcelona aquella època era el blau marí. Un color perquè no et distingeixin dels altres i, sobretot, per no ser vist [...]. Aquesta era una societat tancada i subjacent, una gran aspiració de més llibertat. [...] Vam canviar les mentalitats. L'esport permet canviar molt ràpidament la visió que les persones tenen d'elles mateixes i com es mostren als altres".

El Barça dels darrers anys ha estat una exhibició de no amagar-se, de voler la pilota, de manar al camp i de guanyar. ¿Hem entès com ja fa anys que el Barça està enlluernat el món? Però sobretot, ¿hem entès que no cal tornar al blau marí? No es pot guanyar sempre, l'únic exigible és mantenir-se fidel a un estil de joc i competir fins al final. Fins demà a la Champions.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT