Publicitat
Publicitat

Entre els colors i la crítica

La contra de dilluns passat, en què criticava el president Rosell perquè deia que l'eufòria per la Champions s'havia dissipat en dos dies, ha despertat una gran quantitat de comentaris públics entre els lectors i m'ha generat un considerable trànsit de missatges personals. La majoria eren a favor i els que eren en contra expressaven entre disgust i severitat (per dir-ho suaument). Agraeixo l'acollida a tothom i, com a resposta general, m'agradaria deixar per escrit algunes idees, fins i tot amb el risc que puguin semblar una obvietat tirant a naïf.

No hi ha societat lliure sense premsa lliure, i una de les funcions d'aquesta premsa és el control del poder, sobre la base que com més poder, més control. L'escrutini dels fets i la crítica de la gestió és, doncs, una funció substantiva dels mitjans. La meva crítica responia exactament a aquest principi. Aspiro per al meu país i per a l'ARA a un espai de debat tan generós i racional com sigui possible. La salut dels sistema democràtic depèn d'un contrast vibrant de punts de vista.

Punt de vista no vol dir trinxera i, per desgràcia, a Catalunya hem traslladat al Barça els models de la premsa de partit. Sembla que s'està a favor d'un president o s'hi està en contra. Així que has formulat una crítica ja t'han penjat una etiqueta, i l'etiqueta és un soroll que fa inaudibles els arguments i impedeix aprofitar-los.

Si això ja és lamentable en qualsevol camp de la vida, ho és més al Barça, almenys per a mi. Entenc que dos barcelonistes estan units per un vincle passional més fort que qualsevol altre diferència sobre la gestió o els gestors. La màgia d'uns colors rau en la seva capacitat d'unir, de mantenir-nos fidels als afectes de la nostra infantesa sovint heretats de la família, de proporcionar-nos una felicitat estranya, de trobar-hi refugi davant les inevitables decepcions de la vida. Si a causa del Barça he de perdre amics barcelonistes, llavors el futbol m'interessa bastant menys. Si no puc parlar del Barça amb barcelonistes sense ser expulsat de la conversa, de què serveix? Quan penso en el futbol i en el Barça en particular, no veig cap altre adversari que els esportius i les seves respectives extensions polítiques, financeres i mediàtiques. L'èxit del president del Barça és un èxit per al club. Cal que digui que res m'agradaria més que el mandat de Rosell passés a la història pel nivell dels seus èxits, i que acabéssim moltes temporades com aquesta del seu primer any de mandat, tant al futbol com a les seccions?

I al mateix temps, cal que digui que la crítica és imprescindible per avançar? És el primer aniversari de la victòria a les eleccions i vull pensar que a l'actual consell directiu li interessa saber com és percebut, sense adhesions irrompibles. Jo els he percebut instal·lats en un discurs tecnòcrata, en què la poca cosa que han dit m'ha arribat al cervell però no al cor. Afortunadament, tenim més motius de celebració que de censura.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT