El primer combat que ha de lliurar TV3 no és el de l’audiència (1)
TV3 tancarà aquest juliol fent el seu pitjor resultat històric. I això serà aprofitat com a beneïda munició pels partits que voldrien veure empetitida la televisió pública catalana fins a la irrellevància. Pot ser fins i tot que citin algun article d’aquest diari, com van fer en la passada comissió de control parlamentari de la Corporació. Si ho fan, els pregaria que no distorsionin les nostres anàlisis: les dades són les dades -i no renunciarem a explicar-les- però s’han d’explicar amb rigor i context.
Per exemple, cal recordar que TV3 ensopega secularment a l’estiu. Des del 2010 que acaba els anys líder, però en tots els anys (menys el 2013) va cedir el juny, el juliol i/o l’agost. De fet, el 2014 va perdre la primera plaça els tres mesos però, tot i així, es va coronar líder de l’any, amb nou dècimes de distància respecte al segon classificat.
TV3 es troba immersa aquests mesos en la tempesta perfecta. L’estiu la perjudica, pel que fa als audímetres. Hi ha hagut l’Eurocopa. Però, sobretot, el canal acusa ja sense pal·liatius l’ofec econòmic, que s’està deixant sentir en el resultat de la pantalla. Ho reconeixia el mateix director de la televisió a l’última comissió de control: alguns programes potents que s’havien pensat per a l’estiu s’han acabat guardant per a la rentrée, ja que hi ha dificultats serioses per armar una graella competitiva amb els recursos actuals. I que programes amb pressupost del 33 com Arrelats o Cosins germans s’hagin emès al primer canal tampoc no és casualitat.
Estic convençut que TV3 té armes i talent per firmar un quart trimestre que li permeti coronar un setè any consecutiu de lideratge. Però, de la mateixa manera que és poc rigorós posar el crit polític al cel per un resultat mensual, també és irresponsable fer l’estruç i refugiar-se en els resultats anuals -cada cop més ajustats- per defugir que TV3 té un problema sever. I que el seu model d’èxit, tal com l’hem conegut avui, està amenaçat. En altres paraules: els que advoquen per fer-la petita, estan guanyant. Encara que no governin.
El 40% dels ciutadans d’aquest país tenen el català com a primera llengua. Aleshores, per què només el 20% del consum televisiu és en català? Es respon ràpid: per la desigualtat de condicions del mercat i per la política audiovisual centralista de l’Estat. La batalla de l’audiència cal guanyar-la, si es vol aspirar a equilibrar un panorama televisiu que cada cop bascula més cap al castellà. Però, per lliurar aquest combat, calen dues condicions prèvies. Diners i relat. Que són, en el fons, la mateixa cosa. Ho desenvolupo demà.
