La comèdia dels ‘talent show’
Top dance és el nou talent show d’Antena 3. Aquesta vegada es tracta d’una competició entre ballarins de diferents estils i capacitats molt variades. La frase que deien de “ posiblemente estén aquí los mejores bailarines de España ” és falsa. No cal ser deixeble de Pina Bausch, Maurice Béjart o Rudolf Nureyev per adonar-se’n. Qualsevol espectador amb coneixements i sensibilitat per la dansa de qualitat val més que s’abstingui de mirar el programa o correrà el risc de mossegar-se la llengua.
Per variar, igual que passa en la majoria de talent shows, els membres del jurat es caracteritzen per una manca de vocabulari i d’arguments tan gran que en un altre país obligaria a revisar tot el sistema educatiu imposat pel govern. Les seves valoracions (en aquest cas de Rafael Amargo, David Bustamante i Mónica Cruz) cauen sempre en el tòpic més simple, la felicitació més falsa i l’admiració poc justificada. Bustamante és en la dansa el mateix que Aramís Fuster en la física quàntica. La dinàmica del programa s’ajusta a la clàssica dels talent shows. L’estructura d’OT, per entendre’ns. Càsting final dels participants seleccionats per començar el primer dia, assaig setmanal a l’acadèmia i procés d’eliminació progressiu a les gales televisades. Tot amenitzat de manera constant per la sobreexageració de les emocions i la vida en clau de drama dels participants: cadascun ha d’explicar les penúries que ha viscut per culpa del seu amor al ball: “Con la crisis mi madre no podía pagar la academia y le dejaron hacer de limpiadora en el centro para que mi hermana y yo pudiéramos ir. Todo se lo debo a mi madre ”. Les llàgrimes, les abraçades i tapar-se la cara amb les mans és la imatge més repetida.
Aquesta vegada van anar per feina i amb la primera concursant que ens van presentar ja van introduir un altre dels estereotips imprescindibles en tot talent show que vulgui tenir èxit a la televisió: la de la concursant amb sobrepès. Qualsevol conversa que es manté amb la participant obesa s’ha de centrar en el seu físic i els seus complexos, encara que sigui amb la més noble intenció d’encoratjar-la. “ Cuando bailo es cuando me olvido de mis complejos ”, repeteix ella com un robot.
El més còmic de Top dance va arribar amb una suposada ballarina de neoclàssic que a l’hora de fer l’exhibició no va poder rendir com volia perquè “ el suelo resbala ”. El jurat l’hi va admetre. Un programa de ball que no té un terra apte per ballar és per aplaudir molt fort. Pot ser la nova evolució del gènere televisiu: sabotejar el talent dels participants. Potser així en comptes de tanta sobredosi de drama, riurem una mica.
