Publicitat
Publicitat

El nou començament que de debò necessita Grècia

Aquest dimarts, el primer ministre grec, Iorgos Papandreu, va superar amb comoditat una qüestió de confiança, cosa que ha donat una estabilitat momentània al fràgil govern socialista i ha deixat via lliure per a una nova injecció d'ajut financer procedent de la Unió Europea. Però la crisi econòmica del país, que va començar a finals del 2009, quan el món es va assabentar massa tard que el dèficit fiscal i comercial de Grècia era insostenible, és molt lluny d'arribar a la fi. De fet, ara ha agafat un caràcter nou i més perillós. El fantasma de l'impagament del deute públic grec -prop de 500.000 milions de dòlars, que majoritàriament deu a altres països europeus- persegueix banquers i polítics. Podria provocar un efecte dòmino dintre de l'eurozona i a fora. Sense una reforma nacional urgent i sense l'ajut dels seus socis europeus, Grècia, un país amb només 11 milions d'habitants, corre el perill de quedar atrapat en un cicle de decadència impossible de trencar.

El pla de rescat de la UE, amb la participació del Fons Monetari Internacional, inclou condicions molt estrictes que el govern grec fins ara només ha complert en part. L'executiu ha reduït el dèficit pressupostari, que ha passat de més del 15% del PIB al 10,5% -no és poca cosa-, i ha aprovat un audaç pla per reformar el sistema de pensions. Però ha estat molt més indecís en matèria de reformes econòmiques estructurals i de privatització d'empreses públiques, a causa d'una oposició organitzada per interessos creats, la resistència interna del partit de govern i dels sindicats, i l'extrema lentitud de la burocràcia grega.

Amb un 16% d'atur, els grecs han sortit al carrer per protestar contra unes mesures impopulars i contra un sistema polític que corre el perill de perdre legitimitat. Tot plegat constitueix un bon caldo de cultiu per als populistes, que ofereixen solucions simplistes i busquen algú a qui carregar-li el mort, preferiblement fora de les fronteres del país. No cal dir que aquest fenomen no és exclusiu de Grècia.

Papandreu ha remodelat el gabinet i ha procurat calmar el seu partit, alhora que temptejava el terreny amb el principal partit de l'oposició, de centredreta, per crear un govern d'unió nacional; de moment, però, no se n'ha sortit. No hi ha dubte que aquest procés l'ha afeblit. Grècia necessita desesperadament una renovació radical de la seva classe política; està en joc la supervivència de molts dels seus membres. També li cal una revolució econòmica i social pacífica. Però la democràcia necessita temps. Encara que no falti gaire per a les pròximes eleccions legislatives, primer ha de millorar el clima econòmic i polític.

Unes quantes mesures enèrgiques transmetrien el missatge que el govern es pren seriosament l'objectiu de reduir el sector públic. La solució no és haver de pagar més impostos per uns serveis de baixa qualitat ni per unes organitzacions públiques sobrecarregades de plantilla com a conseqüència d'anys de política clientelista, en què el partit governant contractava els seus amics per ocupar llocs de treball finançats pels contribuents. Grècia necessita una recaptació d'impostos més eficaç, juntament amb una sèrie de programes de protecció social per al nombre creixent de persones que estan en una situació econòmica vulnerable.

Segurament, però, amb les mesures econòmiques no n'hi ha prou; en un drama, com ja sabien els antics grecs, cal una catarsi. Això, a la Grècia actual, vol dir que cal portar davant dels tribunals tots els que han administrat fons públics d'una manera incompetent. Els principals partits polítics no han manifestat cap entusiasme per aquesta possibilitat perquè els fa por trobar-se amb sorpreses desagradables si s'obre aquesta capsa de Pandora. La constitució d'un govern d'unitat nacional, amb un programa específic de durada limitada, ajudaria a recuperar la confiança del poble i ampliaria el suport a les mesures políticament més difícils, com ara l'eliminació de llocs de treball públics.

Per a les economies excessivament endeutades i poc competitives de la perifèria europea, el sanejament pressupostari i les reformes estructurals -mantres dels economistes de l'FMI- són imprescindibles. Però quina és la dosi adequada d'austeritat? Massa podria resultar contraproduent des del punt de vista econòmic. És possible que la tolerància del poble davant l'austeritat estigui a punt d'arribar al límit.

La clau és el creixement: si no hi ha creixement, qualsevol programa d'ajust està condemnat al fracàs. Els polítics grecs han de reduir els tràmits burocràtics i crear un entorn propici a les inversions, cosa impensable durant molts anys. Els fons europeus per a la inversió potser refermaran la decisió dels polítics locals per tirar endavant les reformes estructurals. A Europa alguns ja parlen d'un nou Pla Marshall per als països amb greus problemes econòmics. La solidaritat sotmesa a unes determinades condicions és una forma d'inversió políticament intel·ligent. El problema del deute públic en diversos països europeus, com ara Grècia, ens porta a fer-nos unes preguntes: qui ha de pagar per l'acumulació d'errors del passat, els contribuents o els creditors privats? I quina proporció de càrrega ha d'assumir cada país? Necessitem un acord polític sobre aquestes qüestions en lloc de mesures poc sistemàtiques que deixen els polítics a la mercè dels mercats.

Grècia és en una cruïlla perillosa. Altres països -Portugal, Irlanda i potser Espanya- segueixen els seus passos. Ens estan passant factura les conseqüències de l'excés d'endeutament i consum i de l'esclat de la bombolla creditícia. Si no sabem superar-les amb eficàcia, ja no podrem donar per descomptat que podrem continuar gaudint de tot el que hem aconseguit durant dècades de creixent integració i sobirania compartida a l'Europa de la postguerra.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT