OPINIÓ
Portada 12/06/2015

La complexitat del pacte autonòmic

3 min

Abans d’entrar en el bessó de la qüestió, vull fer una precisió que consider cabdal: en un sistema parlamentari no presidencialista, com el que tenim a tot l’Estat, els ciutadans no elegim el president del govern. Aquesta afirmació, tan elemental, sovint és emmascarada parlant que un o altre partit, pel fet d’ésser el més votat, ha guanyat les eleccions. Fins i tot quan el partit capdavanter no obté la majoria absoluta es podria dir d’entrada i amb propietat que no hi ha cap guanyador. En el nostre sistema, guanya qui guanyi, un cop constituït el Parlament, és capaç de presentar-se davant la cambra amb el major nombre de diputats amb la disposició de votar favorablement la seva investidura de president. Aquestes i no altres són les regles de joc del nostre sistema polític i cal recordar que avui en dia a Europa aquest tipus de sistema de democràcia parlamentària no presidencialista és el que té més adeptes.

Fetes aquestes consideracions inicials, que sovint són obviades per falta de cultura democràtica, i sobretot per interessos partidaris, cal esbrinar quin mandat ha donat la ciutadania illenca als diputats electes.

Personalment ho tinc clar, no ha guanyat el PP, és a dir el PP no ha rebut una encomana del poble illenc per continuar amb les regnes del govern. Atesa la composició del Parlament de les Illes Balears, per primera vegada des que començàrem el recorregut autonòmic el 1983, el cos electoral ha fet aquesta encomana a l’esquerra, d’una manera clara i nítida. Per primera vegada, els tres partits que es manifesten clarament d’esquerres: PSIB-PSOE, MÉS i PODEMOS (o PODEM, si així ho voleu) disposen d'un nombre d’escons, trenta-quatre, per conformar una majoria de govern sense cap crossa ni afegitó, a diferència del que passà a les dues legislatures del president Antich, que necessità el suport d’UM, ja que l’esquerra sola no tenia els escons necessaris.

És per això que els tres partits d’esquerra tenen l'obligació i la confiança del cos electoral per bastir un govern d’esquerres amb tots els ets i uts. El poble vol passar pàgina, vol deixar enrere el Quadrienni Negre i està esperançat amb un canvi real i des de l’esquerra, almenys majoritàriament.

A partir d’aquí, s’imposen els acords entre aquestes tres forces. A partir d’aquí entram en un procés que dóna títol a aquest article: la complexitat dels pactes.

En alguns estats europeus més avançats i amb més cultura democràtica, on sovintegen resultats semblants als nostres, des de fa temps s'han adoptat solucions imaginatives: els partits amb possibilitats d’accedir al poder constituint una coalició postelectoral expliciten abans de començar la campanya les línies mestres d’un preacord programàtic, que llavors, rebuda la confiança, serà el que duran endavant. Només quedarà pendent allò que dissimuladament es diu organigrama i que en realitat és el repartiment de ministeris i responsabilitats. Com podeu imaginar, això abreuja molt el procés de constituir govern i no es parteix de zero.

Al nostre petit país, per desgràcia, les coses són més complicades. Els tres partits d’esquerra, després de reconèixer que tenien programes molt semblants (algú va dir quasi idèntics), han començat a negociar els acords programàtics en unes trobades que, vistes des de fora, han semblat eternes i complexes. Ja sé que si són acurades i realitzables el temps invertit haurà estat profitós, tot sigui dit. Un cop arranjada aquesta fase, que per cert ha palesat més diferències de les que inicialment podíem imaginar, entram a la segona: la definició dels organigrames.

Aquí augmenta la complexitat. En aquesta fase que el poble (sempre tan intel·ligent) ja ha batiat com a repartiment de cadires, no tot són flors i violes. Dels tres partits, dos són d’àmbit estatal, la qual cosa provoca que tot i que ens diguin que tenen plena capacitat de decisió, no són aliens a les conteses estatals que les respectives direccions estan lliurant. Retrets que, carregats de raó, els de MÉS ja han manifestat.

Des d’aquests condicionaments, una cosa podem tenir ben clara els ciutadans expectants: la fortalesa o debilitat del nou govern no dependrà de qui el presideixi, sinó més aviat de la capacitat de sostreure’s a les bregues en clau estatal i sobretot del fet que les tres forces polítiques es mullin, les tres, i assumeixen conjuntament responsabilitats de govern. Modestament, pens que solucions que alguns anomenen imaginatives el que farien, a més de decebre la ciutadania, seria facilitar futurs camins de retorn als hereus del Quadrienni Negre.

stats