09/10/2011

El compromís d'un artista amb la terra i la llibertat de l'home

2 min

El compromís de l'artista amb la societat del seu temps es pot demostrar de moltes maneres. La principal, la que li dóna sentit, té a veure amb el seu art, amb la màxima exigència personal i professional perquè la seva obra ajudi a elevar l'esperit de les persones. Joan Miró això ho va tenir molt clar sempre. L'artista, deia, no pot rebaixar les seves exigències ni la seva llibertat per servir una causa. Això no vol dir, però, que no tingui ideals ni tampoc que no s'hi comprometi. Tanmateix, el que tindrà valor per al futur serà la seva feina.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Miró no va dubtar a comprometre's directament en determinats moments de la seva vida. Va participar en el Pavelló de la República amb El segador , una obra combativa inspirada en l'himne que al mateix temps que reivindicava la democràcia republicana també ho feia de la nació catalana. En els anys del llarg exili interior a Barcelona i Mallorca es va negar a participar en les exposicions oficials del règim a l'estranger, i quan li van fer mostres d'homenatge a l'interior va tenir sobtades "indisposicions" per evitar el contacte amb ministres franquistes. Va fer el cartell de l'1 de maig del 1968, encara il·legal, i, després d'assistir a la tancada de Montserrat, va firmar el text fundacional de l'Assemblea de Catalunya.

Ningú dubta del seu compromís amb la democràcia i, sobretot, amb Catalunya. Però, per sobre de tot, Miró va estar compromès amb el seu art. S'hi podran trobar, es veu clarament en aquest diari especial, referències directes a alguns esdeveniments, però molts cops el que hi predomina és el reflex d'un esperit, d'un ambient.

Miró era radical, un esperit lliure i ambiciós que preferia fracassar abans que instal·lar-se còmodament en la mediocritat. Deia que no importa tant l'obra com la llavor que sembra als altres. I preferia mirar el món que ve en lloc de plorar el que se'n va. Al contrari que Adorno, per ell, després d'Auschwitz, només ens queda la poesia. I ara i sempre és això, més poesia i més art, el que ens fa falta.

stats