La condemna de la tele

Aquesta setmana hi ha hagut dues situacions televisivament sorprenents. D'una banda, el rei Joan Carles, al límit de la llàgrima, demanant perdó d'una manera inconcreta. Una exposició davant les càmeres tan surrealista com tots els esdeveniments que han precedit les seves disculpes públiques. Va aparèixer ranquejant per una porta, discurs de tràmit, disculpes infantils i fugida amb caminar fràgil. La metàfora del solitari, del rei mediàticament destronat. Aquesta exposició del monarca davant les càmeres per demanar perdó ha estat una mena de càstig oficial. Un pam pam al culet mediàtic. Un gest per aturar el cop d'estat de l'opinió pública. Una autoflagel·lació de Joan Carles davant els súbdits. Disculpar-se davant les càmeres té més voluntat de represàlia, d'humiliació, que no pas voluntat de complir amb l'autèntica essència del perdó. Va passar el mateix amb l'inquietant i incoherent discurs de Pepe demanant excuses (relatives) després de trepitjar Messi. O com quan a Punto pelota Siro López exigeix i ordena a Lobo Carrasco que demani perdó pel comportament del Barça a la final de Copa de l'any 84. I, 28 anys després, Carrasco demana disculpes mirant a càmera als nens que ho van veure. Absurd. Són perdons de comèdia.

Una altra situació televisivament insòlita ha estat la decisió de TVE de no emetre Españoles en el mundo a la Patagònia, en ple conflicte d'Espanya amb l'Argentina pel petroli. Van decidir reemetre el de Praga per no ferir la susceptibilitat dels espectadors. Hi ha gent que ha confós el políticament correcte amb la suprema tonteria. Un acte d'autocensura de papanates. I després què? ¿Esborrarem l'Argentina dels mapamundis de les escoles? Tant per demanar perdó com per demostrar el rebuig la televisió és vista com un element que imparteix justícia, un ens que té l'autoritat d'humiliar o castigar a conveniència. La pantalla com a condemna: a exposar-t'hi obligatòriament o a ser-ne eliminat.