Publicitat
Publicitat

La confusió del progrés progre

El mes de maig de l'any passat feia campanya electoral per les eleccions municipals a Barcelona amb els companys de candidatura pels carrers de Ciutat Vella de Barcelona. En Trias parlava a l'interior d'un local més aviat petit, farcit de periodistes i de veïns, mentre jo m'esperava entomant el sol, amb l'esquena a la paret. Un noi que passava pel carrer s'encuriosí per les càmeres, aturà la bicicleta i començà a cridar a un pam d'on jo m'estava " ¡Hijos de puta, ladrones, al paredón! " com si l'estiguessin estossinant. Li vaig demanar que no cridés tan fort, que allà dins hi havia gent treballant. El xicot va alçar encara més la veu. Li vaig dir que jo era un d'aquells polítics de merda als quals cridava i que si no li sabia greu, tenia interès que m'expliqués quins eren els motius que el duien a insultar de manera genèrica unes persones a qui no coneixia de res. Al començament la conversa estava desequilibrada: jo mirava de raonar i ell, en Miguel, tan sols m'insultava. El vaig tallar: "Molt bé. Penses que sóc un lladre?" "Sí, ets un lladre, un fill de puta!" "D'acord, com que sóc un lladre, anem-nos-en immediatament a la comissaria dels Mossos i poses la denúncia. Som-hi". Hi va haver uns moments de dubte. En Miguel tensà les mans damunt del manillar i tornà a cridar: "Una merda, els Mossos són uns fills de puta, uns capitalistes, uns repressors, els teus còmplices, i els jutges uns fills de puta". "D'acord", li vaig dir. "Fem una cosa: com que segons tu sóc un lladre i no tens manera de rescabalar-te'n, com a mínim fot-me un cop de puny i així te n'aniràs més tranquil". En Miguel, que era un bon xicot, se'm va quedar mirant i em digué amb l'accent inconfusible de Cadis: "Hombre, ¡es que tu no me has heixo ná! ", i somrigué. Vam seguir parlant, ja lluny dels companys i dels mitjans de comunicació. En Miguel vivia en una casa ocupada i em demanà que si tantes ganes tenia de parlar amb ell que l'anés a veure: "Vestit així com vas ara, si tienes cohones ". Com que els dies de cada dia no em vesteixo de cap altra manera, vull dir amb americana i corbata, l'endemà era davant de la porta de la fàbrica ocupada. Vam parlar clar. Vam posar-nos d'acord en la necessitat de mantenir l'educació i les formes si mai volíem arribar a comprendre'ns.

El dia de la vaga, durant els aldarulls, uns companys i jo vam decidir barrejar-nos amb els que cremaven contenidors. Volíem veure'ls de prop, comprendre, escoltar, tocar. Ho vam fer. Hi havia una barreja estranya de videogamers , adrenalina d'adolescent, bretolada impune i pseudoideologia altermundista d'estar per casa. Érem a la cruïlla de Gran Via de les Corts Catalanes amb Balmes i uns nois van tombar un contenidor ple d'escombraries i li van calar foc. Més de mil eurons del contribuent convertits en fum perquè sí. La policia va arribar al cap de pocs instants i vam haver de córrer cap a un portal. Allà una noia de l'edat i de la pinta dels que acabaven de cremar el contenidor cridava com posseïda per un mal esperit "assassins, fills de puta, esclavistes, repressors, feixistes!" La vaig mirar i li vaig preguntar si es referia als que acabaven de cremar el contenidor. Em va cridar, que no respondre, que no, que els fills de puta, els repressors, els feixistes i tot plegat eren els Mossos. Li vaig dir que per mi els fills de puta i feixistes eren els desgraciats que acabaven de cremar un bé públic, que vol dir un bé de tots nosaltres, pagat amb els impostos que l'administració ens cobra a nosaltres i als seus pares. "Qui és més fill de puta, doncs, el policia que mira de protegir el bé públic o qui crema el contenidor?", li vaig demanar. "Tots dos igual", va admetre aquella noia de no més de vint anys.

Quan ens preguntem per les causes profundes del que ens passa a Barcelona amb la violència gratuïta, que segur que n'hi ha, i que han de ser analitzades, patim un xoc de sentit comú, de manca de sentit comú. Oblidem de cop i volta les bases sobre les quals es construeix la convivència. Les formes, sí, les formes, la manera com ens adrecem els uns als altres, el respecte als més grans, la manera com apareixem en una aula, la manera com ens asseiem a casa a taula. El progrés, molt específicament el progrés progre, tan barceloní, ho ha confós tot, i ha oblidat que mai no hi havia hagut gent tan ben educada, tan responsable i tan formal com les classes populars, assedegades de dignitat. La confusió del progrés progre i diví, el dels rics d'aleshores que ara fan comentaris estructurals justificadors, va ser pensar divertidament que tothom havia d'acabar fent el que ells feien pagant: saltar-se totes les normes. D'aquella escola, aquests alumnes.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT