Un conill ple de puces

Contra el que pugui semblar, simpàtic i peludet com és, el conill és un dels animals de camp que atreuen més paràsits, entre els quals una gran quantitat de puces. Jo no he estat mai caçador, però un senyor que ho és m’explicava un dia com s’havia desenvolupat la cacera d’un conill. El gos havia aconseguit interceptar-lo, fins que el rosegador es va veure tan cansat i acorralat que es va abandonar a la seva sort. Aleshores el caçador va procedir al que correspon en aquests casos, que va ser agafar el conill per les potes del darrere i liquidar-lo d’un cop sec darrere les orelles. El pobre animal va expirar allà mateix de manera implacable i, tan aviat com l’alè vital va abandonar el seu cosset, també ho varen fer una corrua de puces que vivien de la seva sang, i que tan aviat com es varen veure desnonades de can conill varen fugir en massa davant dels ulls astorats del caçador i dels seus companys, que mai havien vist tantes puces juntes i amb tantes ganes d’escapolir-se de l’escomesa.

L’episodi com a tal no és gaire edificant, però encara ho és menys la situació de la política balear, que com succeeix (inevitablement, pel que sembla) amb el comú de la política espanyola no passa pels Parlaments ni per les taules de negociació, sinó pels jutjats i els tribunals. Aquest dimarts, en el judici pel cas Nóos, vàrem sentir el testimoni de Pepote Ballester, un que va ser director general d’Esports sota la presidència de Jaume Matas entre els anys 2003 i 2007, sense cap altre mèrit per acreditar que haver exercit amb pertinàcia de xulo de club nàutic. El tal Pepote, que amb la seva manera de vestir fa honor a l’apel·latiu pel qual se’l coneix, no va dubtar ni un moment a reconèixer davant del jutge la trama de corrupció que va lligar el Govern Balear amb l’Instituto Nóos, remarcant (això sí) que ell només seguia les ordres que se li donaven i que la culpa no era seva, sinó de l’esmentat Jaume Matas. Jo només sóc el pianista, no valc ni el cartutx perquè em disparin, venia a dir. Si han de disparar, ho facin sobre aquest tal Matas, amb qui en altre temps ens cruspíem fabuloses racions de llagosta fregida amb ous i construíem velòdroms dadaistes com el del Palma Arena, però a qui ara nego haver conegut en la meva vida.

Ja em perdonaran la metàfora fàcil, però l’exdirector general Pepote (Pepote, Pepote) es va captenir com una puça fugint del cos refredorit d’un conill. I no serà la primera puça ni serà la darrera. Fa anys que Jaume Matas és un conillot mort, probablement per mixomatosi, i que les puces que l’habitaven i que es varen alimentar del seu talent delictiu (no presumpte, sinó comprovat) l’abandonen en grup i sense contemplacions adduint que ells no sabien res i que només seguien les seves indicacions. Mentrestant, el mateix Matas no dubta a argumentar repetidament que ell només presidia el Govern Balear (només) i que no tenia ni idea del que feia el seu equip de govern. Conills i puces, en resum. El caçador, el jutge Castro. Iñaki Urdangarin i una filla i germana de dos reis d’Espanya, dos paràsits més que han rebut la mossegada del gos de la justícia. Tot plegat, un espectacle certament gens edificant. I ple de puces.