Entre la consigna i la primavera

Hi ha lectors que busquen consignes i existeixen també aquells als quals els fan més gràcia les paradoxes. N'hi ha que només aspiren a confirmar les pròpies seguretats i n'hi ha que els agrada recrear-se en els dubtes, soprendre's, fins i tot enganyar-se una mica. Els uns pretenen que el diari pensi per ells i els altres volen que els faci pensar.

Això m'ha vingut al cap llegint l'entrevista que Josep M. Muñoz fa a Jordi Castellanos a L'Avenç d'aquest mes. Castellanos recorda les lliçons i converses amb el seu mestre Joaquim Molas i li agraeix moltíssim que als anys seixanta li donés uns esquemes segurs per interpretar la literatura catalana contemporània. Però també agraeix a Joan-Lluís Marfany que els hagi trencat, els esquemes, per obrir noves perspectives.

Les certeses són necessàries per sobreviure en un món tan canviant... sempre que estiguis disposat a acceptar que un dia ho deixin de ser. I això és així als diaris, a la universitat, en l'educació dels fills, en tot. En política, per exemple, tenim els lideratges que demanen adhesions absolutes i els que opten per militàncies crítiques. Els primers cohesionen, els segons fan créixer.

Ara que la primavera brota per tot, i que l'aire ve carregat de perfums indesxifrables, és impossible no acceptar la diversitat d'estímuls, a voltes contradictoris, que ens fan ser conscients de la nostra capacitat de canviar cada dia sense deixar de ser nosaltres.