El conte del bon jacobí
Des que va acabar el seu mandat com a membre del Parlament Europeu, el juny del 2009, Josep Borrell i Fontelles s’havia allunyat dels primers rengles de la política, en benefici de la seva faceta acadèmica. Però el desafío secesionista està obligant a mobilitzar totes les classes de tropa, fins i tot les que ja estaven a la reserva; i, en l’actual context preelectoral, el quilo de català espanyolista cotitza a preu d’or en la llotja político-mediàtica madrilenya. De manera que el “noi de la Pobla” ha tornat a baixar a l’arena: com a acompanyant i crossa de Pedro Sánchez (l’altre dia a Lleida, per exemple) i sobretot com a refutador de les tesis econòmiques independentistes, una refutació que ha recollit en un llibre recent de títol provocador, Las cuentas y los cuentos de la independencia.
Deixant de banda les xifres i les conclusions de l’esmentat treball -que ja han estat contestades per rellevants economistes-, voldria centrar l’atenció en el contingut d’alguna de les entrevistes promocionals que, arran d’aquesta publicació, s’han fet a Pepe Borrell. Sobretot, en la que li dedicava amb el màxim relleu La Vanguardia el dia 9 de setembre, perquè la trobo extraordinàriament reveladora de la idiosincràsia i dels prejudicis del personatge.
En l’entrevista, l’exministre sosté que els independentistes menteixen en els seus càlculs sobre finançament, fiscalitat, inversions, etcètera. Parlem, doncs, de mentides; o -per ser més educats- d’incongruències, o d’afirmacions històricament insostenibles. Sempre amb la suficiència que el caracteritza -i que tant de mal li va fer el 1998-1999, quan aspirava a derrotar Aznar i a liderar el PSOE-, Borrell afirma que és “federalista” i, unes preguntes més avall, es defineix com a “jacobí”. És un flagrant contrasentit: a la França de la Revolució (que és on va néixer la terminologia política contemporània), els jacobins eren l’antítesi dels girondins, representants aquests últims de les províncies perifèriques enfront del París jacobí, i defensors del federalisme com a forma d’organització del poder. Eren tan antitètics que els jacobins van fer guillotinar l’elit dels girondins l’octubre de 1793.
Potser per mor de la guillotina, el fet és que això del jacobinisme excita Borrell, que ho justifica així: “El poder central allibera; el poder local oprimeix: el comissari revolucionari francès arribava al poble remot i liquidava el bisbe i el cacic opressors! Justícia”.
Com a frase fulletonesca és magnífica. Com a descripció del que va succeir a la França profunda de finals del segle XVIII és discutible. Com a anàlisi de la realitat històrica general, resulta delirant. Per exemple: si ens fixem en l’Espanya contemporània, senyor Borrell, ¿quan, en quins períodes, el poder central ha estat alliberador? ¿Sota les oligarquies liberal-conservadores de 1875 a 1923? ¿Sota el sabre de Primo de Rivera? ¿Tal vegada durant el franquisme? Perquè, si es refereix als dos anys de la República azañista i als seus temps com a ministre de Felipe González, trobo que es tracta d’experiències massa breus i plenes de clarobscurs.
Però obrim el focus i mirem enllà. ¿Ho sap, el senyor Borrell, que una de les primeres mesures de Hitler un cop arribat al poder va ser suprimir el tradicional federalisme alemany -els “poders locals” que obstaculitzaven la implantació de la dictadura- i instaurar una rigorosa centralització sense la qual els nazis no haurien pogut cometre totes les seves atrocitats? ¿Era “alliberador” el centralisme de Mussolini sobre una Itàlia de tradició localista? ¿Són “opressors” els poders provincials de la federació canadenca, o els governs autònoms d’Escòcia o Gal·les, i en canvi és “alliberador” el govern central i centralitzador de Nicolás Maduro a Veneçuela?
Josep Borrell coneix perfectament els Estats Units. I bé, ¿és conscient que, en aquestes darreres dècades, molts dels avenços normatius en matèria de drets i llibertats personals (des de la legalització del matrimoni homosexual fins a la del consum de marihuana o de l’eutanàsia) han començat al nivell que ell anomena “local” (d’un estat, o fins i tot d’un comtat) molt abans de ser legislats a nivell federal?
Ho lamento, però algú a qui les fòbies ideològiques li produeixen una ceguesa analítica tan aguda està, a parer meu, mancat d’autoritat intel·lectual per valorar objectivament les balances fiscals o qualsevol altre aspecte de la relació Catalunya-Espanya. És algú -per exemple- que, en el seu darrer llibre, i a fi de minimitzar el dèficit fiscal català, argumenta que caldria imputar com a inversions de l’Estat fetes a Catalunya una part dels costos de la base aèria de Saragossa o de la xarxa de consolats espanyols escampats pel món, perquè també “ens defensen”. ¿De quin enemic ens defensen els avions de Saragossa i els cònsols, senyor Borrell? ¿De nosaltres mateixos, puix que els consolats ho han fet tot per dificultar el vot dels catalans a l’estranger el 27-S?
Per cert: ¿ja ho saben, al PSOE andalús, això que “el poder local oprimeix”?
