Un conte sirià
L’any 2005 hi va haver un nen mig mallorquí mig català de trenta-tres anys, l’edat de Jesucrist i d’Alexandre, que va tenir el privilegi de visitar, com a turista, el país de Síria.
En Sebastià va tenir ocasió de posar els peus al Crac dels Cavallers, va veure pondre’s el sol damunt les ruïnes de Palmira (avui arrasades), va contemplar els molins de la ciutat de Homs, i es va atipar de mezze, keshek, amanides i fruita fresca mentre abominava del cafè turc, no apte per a tots els estómacs.
A Damasc es va aixecar ben d’hora ben d’hora i es va descalçar per conèixer la mesquita dels Omeies i la tomba de Saladí, i al gran basar de la ciutat un comerciant armeni el va prendre per un ciutadà italià, perquè en devia tenir l’aspecte. A Alep, sota la ciutadella, al nen Sebastià l’esperava una sessió de massatge als banys turcs que no havia d’oblidar mai més, ni que fos perquè el massatgista el va reduir a un tros de carn perfectament perfumat però inoperatiu.
El nen Sebastià, en el seu periple amunt i avall per les terres sirianes, va conèixer un altre nen que es deia Ibrahim i que feia de cambrer en un restaurant de carretera en algun punt a prop del desert.
L’Ibrahim devia tenir xerrera, i va obrir conversa amb el guiri de torn, que era el nen Sebastià. Li va preguntar si era espanyol, i el nen Sebastià devia fer una cara rara, perquè a continuació el nen Ibrahim ja no va preguntar si el seu interlocutor per ventura era italià, sinó que va formular una altra pregunta molt més concreta, i ho va fer en anglès: “Catalan or normal? ”
Una vegada el nen Ibrahim va tenir clar que el seu interlocutor no era normal sinó català, el nen Sebastià es va veure d’alguna manera autoritzat a contrapreguntar al nen Ibrahim quina era la seva opinió sobre el seu país, tota vegada que acabava d’ingressar, segons paraules del president George Bush Jr. corroborades per un tal José María Aznar, dins el que aleshores es va anomenar “l’Eix del Mal”. La resposta de l’Ibrahim va ser tan clara que fins i tot el nen Sebastià la va entendre: “Aquí l’únic que volem tots plegats és viure en pau”.
El tal Sebastià va sortir del local, va arrossegar els peus damunt la sorra i va observar amb cert deteniment uns escarabatons de color blau que semblava que li donessin el bon dia. Es va adonar que tenia molt a prop la frontera amb l’Iraq, on la guerra ja feia dies que estava desfermada. Va notar que encara es deia Sebastià, i que, tot i que seguia sense entendre gaires coses, ja no es podia veure a si mateix com un nen.
Va recordar la dita segons la qual tot home culte té dues pàtries: el país on va néixer i Síria. Va mirar els escarabatons blaus, va saludar l’Ibrahim, que de sobte ja no era cap nen, va pujar al cotxe i va arrencar el motor.
