La contractura de l'avi
L' avi que es contractura l'espatlla està fart d'esperar. La gent ja no sap arribar a l'hora. Tant li fa si vénen de prop com si vénen de lluny, tant si és a la consulta del metge com si és per recollir el nét, tothom arriba a misses dites i, a més, sense donar explicacions, amb tota la patxorra del món.
Es gira a veure si veu moviment però allò sembla ben embussat. Esclar, tothom va amb cotxe ara, fins i tot per anar a comprar pa, com si no tinguessin cames.
L'avi que es contractura l'espatlla mira al seu voltant i veu una munió de joves tapats amb gorros, guants i bufandes, com si fossin a Lapònia. Quines bestieses, si ara ja no en fa de fred. Abans sí que en feia. Ostres si en feia, tant que, fins i tot, et sortien els penellons a les orelles. I et fotien un mal! L'avi que es contractura l'esquena comença a perdre la paciència. "Aquí no arriba ningú, cagunlou, no sé per què collons m'he enredat enguany!" Però just quan rep el dinovè cop de fanalet a la closca sent la veu del seu propietari cridant: "Ja són aquí, avi, ja són aquí!" I com, de fet, amb tota la parsimònia del món els veu passar, tots tres, l'un darrere l'altre, el blanc més reeixit que el ros i que el negre, tot s'ha de dir.
Sort que hi han arribat perquè nota un dolor, un pinçament al coll que demà de ben segur que li passarà factura.
Com pesa el molt podrit, que gran que s'ha fet. L'any que ve ja no el podrà portar a collibè. O sigui, que val més gaudir del moment, tu, i demà ja ens fotrem els Voltaren que calguin. Ai, sí, aquest dimoni que li fa fer el que vol i li té el cor robat.
"Escolta, avi, que peso molt?" "No rei, no peses gens. Va, ara canta amb mi ben fort: «Visca els tres Reis de l'Orient, que porten coses per a tota la gent»".
