Publicitat
Publicitat

El control del llenguatge

La disputa per l'hegemonia social és una lluita pel control del llenguatge. El que aconsegueix determinar el sentit que els ciutadans donin a les paraules s'assegura el domini de la societat. El control del llenguatge permet imposar una determinada concepció de les coses, però també dóna la capacitat normativa, és a dir, de definir les normes usuals de comportament. Les hegemonies ideològiques, esclar, mai són absolutes, per tant la pugna pel control del llenguatge és central al debat públic. De fet, l'esgotament del règim franquista es va evidenciar quan, malgrat l'absència de llibertats bàsiques, el llenguatge democràtic es va anar instal·lant en la societat. I això va fer que l'endemà de mort Franco, la capacitat de donar sentit a les coses ja hagués començat a canviar de cantó. La Transició era possible.

Durant el segle XX, la crisi ha estat un tema recurrent a la cultura europea. Gairebé sempre s'entenia com un fenomen total: "Crisi de l'esperit", en va dir Paul Valéry. La crisi actual, en canvi, es presenta com a fonamentalment econòmica, malgrat que la globalització hagi fet trontollar les pautes culturals i morals arreu. Més que mai tindria sentit parlar de crisi de l'esperit quan fins i tot la mateixa idea d'humanitat sembla amenaçada. Però aquesta crisi ha arribat quan el procés d'hegemonia ideològica conservadora iniciat als anys 80 havia assolit l'apogeu. Els ciutadans estan impregnats del llenguatge del management : tot ho gestionem, els matrimonis, els fills, les vacances, els divorcis, les amistats, la casa.

Presentar la crisi com a estrictament econòmica és la manera de donar-li caràcter natural, com a lògic desenvolupament de les lleis de l'economia, sense responsables, sense altra sortida que els designis d'aquest déu menor anomenat mercat. A partir d'aquí, ja només es tracta d'anar trobant paraules adequades per consolidar la idea que hi ha una sola alternativa i que aquesta ha d'emanar dels poders financers. Per exemple, es parla de reformes per referir-se a mesures que només son retallades i rebaixes. O de deute sobirà per abolir la distinció entre deute públic i deute privat. Així la gent oblida que, a Espanya, per exemple, el privat és molt més important que el públic i es prepara el terreny perquè, si s'escau -és a dir, si els mercats volen-, els contribuents paguin el deute dels bancs, a través d'un rescat de deute sobirà.

És funció del poder polític democràtic posar límits i contrapesos al diner. Però els governs tenen més dificultats que mai per aconseguir-ho. Per què? Perquè el poder econòmic està globalitzat i el polític no, segueix sent local i nacional. Aquest desajust fa que la capacitat de xantatge del diner sigui gran (ell no té fronteres). L'espai de maniobra de la política es va limitant. Com pluja fina, el llenguatge econòmic dominant penetra en els governants, cada dia més entregats a la voluntat dels mercats. I tanmateix Karl Polanyi ja advertia que "és necessari assegurar la primacia de la política sobre l'economia per evitar la solució feixista". Malauradament Polanyi tenia raó.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT