Publicitat
Publicitat

Una conversa imaginada

Per raons òbvies, els meus contactes amb la UE han disminuït molt en relació a fa deu anys. Malgrat això, els darrers mesos he mantingut força trobades amb alts responsables tant de la Comissió com del Parlament, i he publicat opinions sobre la crisi en alguns mitjans de comunicació europeus. Reprodueixo ara una conversa que no ha existit mai com a tal, però que resumeix de manera fidel, encara que fingida, el contingut de molts d'aquests intercanvis, sempre al voltant de les dues crisis: l'econòmica a Espanya i la política a Europa.

Joan Majó: He repetit molt, i en sóc molt conscient, que els problemes actuals de l'economia espanyola tenen un origen plenament espanyol. Són el resultat d'un creixement exagerat i equivocat tant del consum com de la inversió immobiliària, basats en el fàcil crèdit exterior, que ens ha portat a un enorme endeutament, a un desballestament del sector financer i a una forta pèrdua de competitivitat. La responsabilitat de solucionar-ho és ben nostra. Però això no m'impedeix pensar que les dificultats que estem trobant per redreçar la situació han estat molt agreujades per la desastrosa gestió que s'ha fet de la crisi del deute de la zona euro. Els governs espanyols han comès greus errors, però també s'han vist en una situació d'impotència en no disposar ja de les eines que els calia per lluitar contra la crisi, eines que van ser cedides ja fa uns anys a les institucions de la UE i de la zona euro.

Amic de la UE: Però Europa ha ajudat molt Espanya... Primer, amb l'obertura dels mercats, després amb els grans fons de cohesió per a inversions en infraestructures, i des de l'any 2000 amb la possibilitat d'accedir al crèdit barat com a conseqüència de l'entrada en l'espai financer de l'euro.

J.M.: És cert. I també ho és que des d'Espanya s'ha fet un ús equivocat d'aquests ajuts, destinant les subvencions a inversions poc productives i utilitzant els crèdits per augmentar el consum o per inflar l'especulació immobiliària, en comptes de millorar la nostra competitivitat. Ja ho sé. Però el que jo estic dient ara és que tots els estats integrants de la zona euro van cedir (com havia de ser) a les autoritats europees un conjunt d'eines de política monetària i econòmica imprescindibles per lluitar contra la recessió, i que qui les té ara no les està fent servir per a aquells que ho necessiten.

Imagineu per un moment que signéssim ara un tractat Maastricht 2 que suposés una unificació de la política de defensa, i la consegüent integració dels exèrcits en un únic exèrcit europeu. Suposem que d'aquí dos anys Espanya tingués un conflicte important amb el Marroc i en demanar la intervenció d'aquest exèrcit, la resposta de Brussel·les fos: "No hi compteu, perquè encara no hem tingut temps de fer plenament operatiu el nou exèrcit. I per cert, el problema amb el Marroc és vostre..." Ja sé que estic exagerant, però, en una altra dimensió, això és el que està passant en aquests moments.

UE: I tant si estàs exagerant! Però tens raó en una cosa. La cessió de les polítiques monetàries per part dels estats no ha comportat una paral·lela posada en marxa d'unes institucions que puguin dur-les a terme de forma conjunta. Tampoc ha suposat l'exigència de la UE del traspàs a la Comissió de les polítiques fiscals i econòmiques que són necessàries en una zona monetària integrada. Ni el BCE pot fer tot el que hauria de fer, ni la Comissió té competències suficients en polítiques econòmiques. Aquí rau l'actual debilitat de l'euro i dels països que tenen aquesta moneda, perquè ells tampoc ho poden fer. Comprenem la sensació d'impotència que ens dius. Però és important que sàpigues que tant la Comissió com el Parlament han fet aquests darrers deu anys moltes propostes per fer avançar la Unió Econòmica, propostes que han estat rebutjades pel Consell, on manen els estats. Per tant, tens raó, però has de dirigir les crítiques contra els governs, que són els que, per conservar poder, han estat reticents a cedir competències, i fins i tot encara ho són ara que cal fer-ho per necessitat imperiosa i que s'està fent a corre-cuita...

J.M.: Entenc que accepteu que tots ens hem adormit durant els anys de bonança, i que no es poden deixar les cases a mig fer. I menys encara pensant en el futur. Cap del estats europeus (ni tan sols Alemanya) pot fer front tot sol als problemes del segle XXI (globalització comercial, lluita contra els mercats financers, subministrament d'energia, control del canvi climàtic, emigracions...) i, en canvi, Europa podria ser una de les quatre grans potències mundials. Jo crec que si no completem la Unió desapareixerem del mapa. Cal consolidar d'una vegada la unitat monetària i econòmica, i cal anar avançant cap a la unitat política (una unitat de tipus federal, per preservar les identitats i les diferències...). Si no ho fem, ens trobarem que la unió econòmica sola no funciona sense la política.

UE: En tot això estem plenament d'acord. Caldrà veure com evolucionen les actituds dels governs. La posició dels alemanys és cada vegada més positiva, ja que veuen que els va molt bé Europa i l'euro, la dels anglesos es va decantant cap a la separació, la del govern francès és poc clara i cal esperar. Per cert, la del vostre govern ens té preocupats; són difícils d'entendre les posicions contradictòries que adopta. Ens té desorientats.

J.M.: No m'estranya... a mi també. Haureu d'aprendre gallec.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT