Un cop de puny a l’ull
Començo amb un apunt personal: molts membres de la meva família, tant de la branca paterna com de la materna, van patir persecució, exili i penes de presó durant i després de la Guerra Civil. Uns van acabar a Bordeus i altres a Clermont-Ferrand, i la cosa es va complicar encara més quan l’exèrcit alemany va ocupar França i van haver de fugir de nou. La policia col·laboracionista de Vichy va fer la resta. La meva mare tenia només uns mesos de vida. Les paraules refugiat o exili, pronunciades sempre en veu baixa, formen part dels meus records infantils, i fins i tot conservo el sinistre document del camp de concentració del meu avi Josep quan va ser alliberat. Per tant —suposo que ho comprendran—, tinc una predisposició gairebé genètica per posar-me a la pell de les persones que ara mateix vaguen pel centre d’Europa enmig d’una incertesa i d’una precarietat absolutes. La imatge del nen Ailan Kurdi, ofegat en una platja, em va portar a la memòria una vella fotografia amb el rostre d’un altre nen que hauria estat oncle meu, Enric, mort als 10 anys el 2 de novembre del 1937 durant el bombardeig del Liceu Escolar de Lleida.
Un cop explicat això, no em resultaria gaire difícil, per no dir gens, conduir argumentalment aquest article per la via del pur sentimentalisme, amb la intenció de commoure el lector. Però no ho faré, perquè el que vull explicar justament és que aquestes coses no s’han de fer mai en un context informatiu seriós. Reconec que, avui, aquesta actitud neda contra corrent (per exemple, contra un corrent fortíssim de programes de tele en què els concursants es passen l’estona ploriquejant i emocionant-se per les coses més insignificants). La imatge d’un nen mort a la platja, especialment per als que som pares, resulta insuportable. És com un cop de puny visual que fa aflorar immediatament sentiments sovint contradictoris: culpabilitat, impotència, ràbia, compassió... Tot alhora, i tot molt intensament. Massa i tot, potser. Aquest tipus d’impactes emocionals poden precipitar conductes solidàries i altruistes, com les que han mogut moltes persones aquests dies. Altres imatges, en canvi, poden desencadenar sentiments negatius i actituds agressives cap a persones o col·lectius; és al que em referiré després. D’altra banda, convé recordar que el que les coses sembla que són no sempre coincideix amb el que són. No fa gaire, les imatges d’un nen suposadament perdut enmig del desert de Síria van fer la volta al món. En realitat, es tractava d’una descontextualització (mal)intencionada del fotògraf: el nen anava acompanyat de la seva família, que, tot i que no sortia, era a pocs metres.
És habitual argumentar que, en termes generals, les conseqüències de l’emotivisme col·lectiu generat per imatges espectaculars tenen un impacte positiu. “Això ajuda a conscienciar la gent”, diuen alguns. L’impacte és indubtable, però no és tan clar que sempre sigui positiu. Per il·lustrar-ho, canvio radicalment de referent (però no de tema). D’aquí ben pocs dies, els lectors que assisteixin als actes de la Diada podran comprovar que entre el que ells han vist i viscut i el que veurà a la portada de certs diaris espanyols un senyor de Lugo o una senyora d’Albacete hi ha un abisme. En efecte, aquestes dues persones ensopegaran amb la clàssica foto dels dos nois amb estètica etarra cremant una bandera espanyola. Vostè, en canvi, haurà vist centenars de milers de famílies amb els nens i l’àvia que van pel carrer sense cremar res ni insultar ningú. Però una imatge descontextualitzada val més que mil fal·làcies. Quan aquella senyora d’Albacete obri el diari exclamarà: “Ho veus? Ja ho deia Felipe González: són com els nazis!” Tot encaixarà fatalment. En una societat que ha decidit que les imatges potents sempre ajuden a conscienciar la gent, aquesta descontextualització manipuladora s’acaba normalitzant per força.
La pilota, però, no queda a la teulada dels professionals de la informació, sinó més aviat dels que la consumeixen d’una manera acrítica, sovint limitant-se a mirar els santets. Vivim envoltats d’emocions efímeres però cada cop més intenses, així com de raons sofisticades però que només volem consumir en forma de titulars, i aquesta barreja explosiva es transforma sovint en desconcert. ¿Existeixen les manipulacions positives?; ¿hi ha cops de puny a l’ull necessaris? Potser sí, que existeixen. El problema és que, en determinades circumstàncies, costen molt de distingir de les manipulacions que no són tan positives. Fins i tot de les que no ho són gens ni mica.
