Publicitat
Publicitat

RETRATS QUE PARLEN

Mònica Terribas: un corcó amb ulls de gat

Alguna cosa felina la vincula a la nit. En la foscor, les pupil·les se li dilaten. Ella ho té tot controlat i, en canvi, l'entrevistat contesta a les palpentes.

Té un petit descompassament entre veu i gestos, com si les mans anessin per lliure, que neguiteja. Sentir-la no relaxa i fa impensable arrepapar-se al sofà.

Ella, en tot cas, tot i disposar d'una gran butaca, es manté incorporada, a l'aguait, a punt de saltar. I amb un petit balanceig del cos rebla arguments que van tapant sortides a l'oponent.

Parla com si el telepròmpter s'hagués disparat i el volgués seguir a risc d'ofegar-se. Mira el convidat com si fos un objecte que cal desxifrar. Té en els ulls la freda fixesa escrutadora de qui per dins és extraterrestre. I només atura l'escaneig si el pacient diu, impensadament, una cosa graciosa. Llavors, de cop, s'humanitza i se li escapa el riure per sota el nas. De fet, la dominàtrix és amable i respectuosa amb l'equip.

Com a directora de TVC, mira de mantenir la qualitat de la llengua navegant contra corrent entre queixes de l'audiència i el territori. I almenys ella dóna exemple amb un català excel·lent per ser barcelonina de menys de 45.

En temps de retallades, no és el blindat que alguns podien témer. Té ànima de comitè d'empresa i dóna sempre la cara. Jo, com a espectador, només tinc un retret a fer-li: que la nostra faci tanta pudor de benzina els caps de setmana.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT