Publicitat
Publicitat

Una corona esplèndida

No, no es facin cap il·lusió. Amb aquest títol no penso pas parlar de la institució monàrquica en general ni menys dels avatars actuals de la monarquia espanyola. No em refereixo pas a una corona d'aquestes, sinó a aquell coronament que una lectura ben feta posa damunt d'una obra. L'expressió ve del poeta francès Charles Péguy, que no s'està de dir que un bon lector és el que, de fet, acaba una obra, i que una lectura ben feta n'és el coronament. La corona esplèndida a què fa al·lusió el meu títol és la que Josep Rius-Camps posa a la Demostració a Teòfil , un llibre que reuneix en un sol volum allò que fins fa poc coneixíem com a Evangeli segons sant Lluc i allò que coneixíem com a Fets dels apòstols . Josep Rius-Camps, basant-se en el Còdex Beza , guardat a la Universitat de Cambridge, arriba a la conclusió que els dos textos no són altra cosa que les dues parts d'una sola obra, la que ell, a més de traduir-la, titula Demostració a Teòfil . Creu Rius-Camps que Lluc, tradicionalment sant Lluc, no va pas voler escriure cap quart Evangeli ni cap crònica dels temps dels apòstols, sinó que, a petició de Teòfil, summe sacerdot del temple de Jerusalem, li demostra, o simplement li mostra, perquè aquestes coses no es poden demostrar, com Jesús és el Messies. Lluc, que era un rabí, s'havia convertit a la fe de Jesús i, home culte, segueix els fets, pregunta, busca i reflexiona i acaba escrivint un llibre preciós per a Teòfil.

El manuscrit conservat en el Còdex Beza , diuen els entesos, és el més net de qualsevol contaminació dels que es conserven, i així evidencia la grandesa literària de Lluc. I en la traducció que Rius-Camps ens va donar fa un parell d'anys això queda absolutament vistent. És un text d'una bellesa enorme.

Ara, dos anys després, l'autor d'aquella traducció en fa públicament la seva lectura ben feta. Hauria pogut escriure un llarg comentari, fragment per fragment. Però això potser li hauria quedat una mica feixuc. Ha optat per mesclar-hi una certa ficció, novel·lar-ho, i així la seva lectura, que és el seu coronament de l'obra original, traduïda per ell mateix -i això ja era, evidentment, una lectura-, es fa més pròxima i ens l'ofereix perquè si no hem pogut o no hem sabut fer el nostre propi coronament de l'obra ara el puguem fer.

Tot i que publicat en una col·lecció d'assaig, l'autor presenta el llibre que motiva aquest meu paper d'avui com una novel·la. Bé, no sé si realment ho és, però s'hi pot llegir. Rius-Camps s'empesca que Teòfil, destinatari de l'obra de Lluc -i aquí no hi ha cap mena de ficció-, escriu un diari a la seva mare, personatge del qual no en sabem res, en què li va enviant i comentant allò que Lluc li escriu a ell -i aquí sí que és tot ficció-. És un recurs novel·lístic senzill, em diran. Sí, certament, però suficient per donar a la demostració de Lluc un to de proximitat familiar que ens l'apropa als altres lectors que no som la mare de Teòfil. I és sorprenent com aquest lleugeríssim efecte conductor fa que els comentaris de Rius-Camps a la Demostració a Teòfil llisquin amb una eficàcia notable. La mare de Teòfil, que l'autor situa en un lloc desconegut, després de la caiguda de Jerusalem i l'incendi del temple, l'any 70, mare de ficció, com he dit, és una dona prou culta perquè un Teòfil de mitja ficció li pugui parlar, per exemple, d'un "adjectiu substantivat".

Com a estudiós seriós de la Bíblia, Rius-Camps coneix de primera mà tot el món que envolta les Sagrades Escriptures i així el seu relat mai no xerrica quan parla de la Bíblia ni quan parla de fets i costums d'aquella època. Això és una altra virtut reconfortant. No et passa, amb aquest llibre, amb aquesta novel·la, el que et passa sovint amb algunes de les anomenades novel·les històriques, en què dubtes contínuament, i si no ho fas, pesa tant la feina de documentació destinada a escriure la novel·la que enterboleix tota naturalitat. Diari de Teòfil acaba sent, malgrat l'aparent feixuguesa del tema, una lectura deliciosa.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT