Publicitat
Publicitat

La cort espanyola

L’estiu és temps de barbacoes al Canadà. A tot arreu suposo, però aquí ens passem per allò d’aprofitar el relativament curt temps que ens permet gaudir de la fresca ben entrat el capvespre.

La conversa. Recentment vaig gaudir d’una d’aquestes barbacoes amb els meus amics canadencs. Em va sorprendre el grau de coneixement sobre Catalunya. “¿Com és que el govern espanyol -em pregunta l’Steve (nascut al Canadà)- va imputar la presidenta del Parlament per haver permès un debat sobre el futur polític de Catalunya? ¿No és això el que ha de fer un Parlament, o només es pot parlar de com fer una bullabessa?” “¿Quina lògica té castigar i humiliar la regió que més contribueix al producte nacional brut espanyol?”, diu el Jack (nascut a Escòcia). I la Kelly (nascuda a Nova Zelanda): “A veure, ¿quin avantatge hi ha, really, per a Catalunya de pertànyer a Espanya? Em sembla estúpid perpetuar una relació abusiva”. Em quedo speechless (sense paraules). Finalment, el bon amic Zhang (nascut a la Xina) diu: “¿Com és possible que no es permeti votar en una democràcia?” L’última pregunta em trasbalsa, en pensar que la idea de no permetre votar s’ha convertit a Espanya en una idea normal, en una posició acceptable. Si aquest és el nou normal a Espanya, em pregunto qui vol formar part d’aquesta misèria.

La corte ”. En un esforç per descriure l’Espanya d’avui als meus amics, els dic: “Mireu, Espanya és una monarquia”. No em refereixo a una monarquia de reis, barons i marqueses, marionetes per al consum popular. Les monarquies, les d’ara i les d’abans, es regeixen per “ la corte ”, aquell conjunt d’alts administradors i funcionaris (allò que el Sr. Enric Juliana en diu la Brigada Aranzadi). Són aquests els que, juntament amb un nombre selecte de l’elit econòmica, decideixen com ha de funcionar el país, qui té i qui no té, per on passen els trens i d’on surten els avions, quina indemnització se li ha de pagar a Florentino per l’afer Castor i quants milers de milions han de pagar els ciutadans per rescatar les autopistes radials de Madrid.

Desgraciadament, la cort espanyola transcendeix la dreta i l’esquerra. Més val una imatge que mil paraules, diuen. Doncs bé, just ara hem tingut l’immens regal de les fotografies dels senyors Rajoy i Sánchez, per un costat, i de González, Zapatero i Aznar, per l’altre, cordialment units en el suprem objectiu de derrotar els catalans que s’han atrevit a desafiar la cort. ¿Encara n’hi ha de catalans que pensen que la cort pot canviar per iniciativa pròpia?

Madrid.¿S’han preguntat alguna vegada com és que un poble de mala mort, al bell mig d’enlloc, envoltat de no res, s’ha convertit en el centre econòmic, financer i cultural d’Espanya? Els saberuts en diuen “l’efecte capitalitat”, com si fos una veritat immutable. Bé, considerin que les capitals polítiques del Canadà, els Estats Units i Alemanya són Ottawa, Washington i Berlín, respectivament, però els centres econòmico-financers d’aquests països són a Nova York, Chicago, Toronto, Mont-real, Frankfurt i Munic, entre d’altres. Allò que en diuen “efecte capitalitat” no és res més que competència deslleial. Heus ací un concepte que els empresaris i els assenyats senyors de les patronals catalanes potser entenen: Madrid és un paradigma massiu de la competència deslleial. Com s’ho fan?, es preguntaran vostès. Llegeixin la portada de l’ARA del 09/07/2017: “Madrid SL”, perquè, en termes pràctics, no és tant una qüestió d’independitzar-se d’Espanya com d’alliberar-se de l’ofec insostenible que és Madrid SL. Ai, ¿i encara hi ha catalans que pensen que Madrid està espontàniament disposat a cedir aquest immens cistell de privilegis?

El problema. No és la humiliació cultural ni el menyspreu de la llengua, ni les imputacions personals o de lleis aprovades pel Parlament de Catalunya, ni el dèficit fiscal o d’infraestructures, etc. Tot això fereix i ostensiblement perjudica els ciutadans de Catalunya, però són només les manifestacions del problema, no el problema. El problema és la compulsió malaltissa de la cort espanyola pel control absolut dels recursos del país i del poder de decisió. No és al seu ADN pactar, negociar o compartir -virtuts essencials en qualsevol relació sana entre persones o comunitats-. ¿I encara hi ha catalans que prediquen les terceres vies?

Com ho veus tu? Em temia aquesta pregunta dels meus amics canadencs. “Mireu -els dic-, tot depèn dels catalans, de ningú més”. La cort no pot guanyar aquest partit, però Catalunya el pot perdre. A les potents fotografies madrilenyes; els catalans només ens ensenyen fotografies fragmentades, expressions de cagadubtes i declaracions amb tants matisos que no serveixen de res. Si els catalans no són capaços de presentar una fotografia potent potser no es mereixen controlar el seu futur.

Què passarà? Si un referèndum amb garanties, legitimitat democràtica i supervisió internacional és materialment impossible, doncs eleccions anticipades amb un mandat clar per negociar amb la cort espanyola el control dels recursos del país (Catalunya) i el poder de decisió, amb l’alternativa d’una declaració unilateral d’independència. No passarà cap de les immenses desgràcies que auguren els cortesans espanyols, perquè veus amb més poder que la mateixa cort espanyola (Europa) no permetran una guerra d’atrició en què ningú guanya i tothom perd.

La història ens ensenya que l’aparentment formidable cort espanyola ho deixa de ser quan algú s’aixeca i diu prou. Així, la cort espanyola va perdre totes i cada una de les colònies a Amèrica, es va retirar vergonyosament del Sàhara davant la Marxa Verda i ha perdut, en bona mesura, el País Basc. Ara bé, potser hi ha catalans que en tenen prou sent una sucursaleta de Madrid SL.

Etiquetes

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT