Carta a Artur Mas: 'En cos i ànima'
Quan als Mishima els van demanar una sintonia per al programa Ànima , van escriure una cançó que defineix el que li passa a vostè amb la mani de l'Onze de Setembre: "La meva ànima voldria enlairar-se, però el meu cos no la deixa sortir. És com si jo volgués allunyar-me de mi".
Dijous li va explicar en una entrevista de ràdio a Manel Fuentes que vostè no anirà a la manifestació, però que sí que hi serà "anímicament". La imatge era molt gràfica: el cos per un cantó, l'ànima per un altre. Diuen els que hi entenen que tenir el cos en un lloc i l'ànima en un altre sol ser motiu de preocupació, d'hores de neguits i d'indecisions. Com si tingués alguna cosa a dins que el capfiqués, però que encara no s'atreveix a verbalitzar.
David Carabén, el líder i lletrista de Mishima, es devia inspirar en Plató a l'hora d'escriure Guspira, estel o carícia . Plató veia el cos com la presó de l'ànima i defensava que en tenim tres, d'ànimes: la racional, governada per la raó; la irascible, per la voluntat; i la concupiscible, per les passions i els desitjos. M'imagino que dues de les seves tres ànimes -la de la voluntat i la dels desitjos- van votar a favor que el seu cos anés a la manifestació, però que al final es devia imposar per minoria absoluta la seva ànima més racional.
Aquesta lluita entre el cos i l'ànima no deixa de ser la versió filosòfica d'allò que el president Pujol deia (i feia) de manera més prosaica: la puta i la Ramoneta. Últimament es parla molt de la ruptura amb Espanya, però en tenim una altra de pendent, que encara serà més difícil: trencar amb aquesta nostra manera de ser. Allò tan català de: "Sí, però que no es vegi"; "Fem-ho, però que no es noti". Convergència ha sabut captar millor que ningú l'essència d'aquesta catalanitat.
És probable que a vostè li toqui fer un pas endavant, acabar amb la còmoda ambigüitat que la gent no conegui quines són les nostres últimes intencions. Entenc el vertigen històric que deu sentir ara mateix. Donar voltes a una rotonda i saber que, més d'hora que tard, hauràs d'agafar un camí. Valorar els riscos de totes les opcions i intuir que l'únic que no pots fer, quan ja ets a la rotonda, és quedar-te quiet. Les elits no es mullaran fins que vostè no ho faci. Però dimarts veurà que molts catalans estem disposats a acompanyar-lo en aquest viatge apassionant i incert. En cos i ànima, ho estem.
Vostè és el president dels catalans que aniran a la manifestació i dels que no. I tan legítima és una opció com l'altra. Ja és més discutible, en canvi, anar-hi com Duran Lleida i fer veure que la manifestació no dirà el que dirà. El lema pot ser moltes coses, però ambigu no.
