Publicitat
Publicitat

"Alguna cosa em falla"

Músic, escriptor, poeta i filòsof de butxaca. Pensa que tot està interconnectat i estima poquet perquè pensa que l'amor va en detriment de la feina. Al seu DNI hi diu que va néixer a Mallorca però hi ha la sospita que és de Mart. No llegeix llibres ni escolta música, però ha publicat 16 discos i 3 llibres. És artista i ànima d'Antònia Font. I ara pública disc: Lamparetes.

Fa pinta de patinador, el Joan Miquel. Aguanta com pocs la licra i les palletes. Quina dignitat, quanta professionalitat. El miro de reüll, fa un bon culet. Faig posició de sisena i ell fa "xura d'estàtua final". Fa cara de guanyador i pregunta: I les medalles d'or?

Cel·lo i ferides. El jutge de pista fa la foto, i en sincronia i a màxima velocitat comencem l'entrevista. Però abans, sense voler, li trepitjo un peu i ell em diu que té una tendinitis a la mà. Poses cel·lo a les ferides? Sóc molt partidari de la psicoanàlisi. Si et fa mal un peu te'l pots curar, però si et fa mal el cap, també. Què hi ha dins del teu cap? Manies. Em barallo amb tothom i després m'hi reconcilio. I m'ho faig tot sol. El diagnòstic? Té a veure amb la salut mental: alguna cosa em falla.

O tot, o res. El Joan Miquel és irònic però ho està intentant deixar: ho troba impertinent. És imprevisible i variable, i per això la gent es despista i no saps ben bé per on agafar-lo. I també és tan genial i desconcertant com les seves cançons, que sonen fàcils i senzilles però tenen tres milions de lectures: Jo tinc una vida introspectiva exagerada. Tot el dia estic pensant. Puc estar una setmana pensant. Fins i tot quan dormo, penso. I per això necessito estar sol.

Llibertat i soledat. I a l'altra banda de la soledat, la llibertat. Com porta la teva família aquesta set de soledat? Molt bé perquè ja ho entenen. El meu fill ja veu que els seu pare no és ben bé com els pares dels altres però pensa que els meus discos són els millors del món. I amb la Maria estem esperant un segon fill. Ella sap que quan estic frustrat sóc de molt mal d'aguantar. I em diu: Fes el que vulguis, perquè aguantar-te de mala hòstia és pitjor.

Segones files. Les coses difícils, són les coses mal fetes. Però les coses bones, són fàcils i agradables. Com les melodies immediates que construeix el Joan Miquel. Les teves cançons estan plenes de robots, gelats, joguines, satèl·lits, motors, astronautes i bombes atòmiques. Et sobren les paraules? No, a vegades me'n falten. La culpa és nostra que no sabem on posar-les. Portes malament ser segona fila quan toques amb Antònia Font? No. Si una cosa no he acabat d'assolir, és el paper de solista. Aguantar la pressió que tothom et miri, és molt fort.

Vols i dols. Però l'elogi el necessites? A mi m'agrada agradar, el que no m'agrada és anar pel món sentint-me odiat. Perquè per cada un que t'admira n'hi ha dos que no et poden veure. I els que t'odien sempre guanyen. Injust? Sí. Perquè la gent no et coneix i es fa una idea equivocada: perquè el periodistes són molt cabrons i sempre ho posen tot al revés i et fan quedar com un gilipolles .

Pomelos i cambrers. És el que té ser artista, no? Segurament. Però ser artista és igual que ser cambrer. Potser, una mica més exclusiu? Exacte: hi ha més poca gent que ho fa i per això tens més públic. Si aquesta botiga d'aquí fos la l'única que vengués pomelos, tothom hauria de venir aquí. No perquè els pomelos siguin millors, sinó perquè només els venen aquí.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT