Quant costa un pobre
La Comissió Europea ha arribat, en matèria de refugiats, a una de les seves solucions salomòniques: els estats membres de la UE que, com fan gairebé tots els governs actualment, no acullin les persones desesperades que se’ls hagin assignat, hauran de sofrir una penalització. Concretament, hauran de pagar dos-cents cinquanta mil euros (250.000) per cada refugiat o migrant que no acullin. Dos-cents cinquanta mil euros, doncs, és el que segons la Comissió Europea costa un pobre.
És una quantitat de diners modesta per a una vida humana, i més que més si tenim en compte que els governs no la pagaran de la seva butxaca, sinó a compte dels tributs dels ciutadans de cada país. Dos-cents cinquanta mil euros per persona? Com diem a Mallorca, no és pagat pel que ens donen. Abones aquesta quantitat i t’estalvies la gestió d’un drama humà, que probablement acabaria resultant més costós i, sobretot, més molest. Els pobres tenen el mal costum de queixar-se i de crear una certa sotsobra social i fins i tot política, de manera que abocar uns calerons de diner públic en l’evitació de la seva presència certament surt a compte. Una gran troballa, la de la Comissió Europea. Poses dos-cents cinquanta mil euros damunt la taula i et treus un problema del davant, tot i que aquest problema sigui una dona o un home amb noms i cognoms, una fesomia, una biografia, i molt possiblement una família. Pagues, i t’estalvies tot això. Perquè el pobre, si l’aculls, després voldrà habitatge, menjar, serveis socials, drets de ciutadania, i fins i tot un cert respecte a la seva persona i/o a la seva família. Són pesats, els pobres, es passen el dia lamentant-se i demanant coses. Si en podem sortir amb dos-cents cinquanta mil euros, doncs mira, problema solucionat i tal dia farà un any.
Torno a dir que em sembla una solució magnífica, diners (públics) a canvi de vides (humanes). Posats a preguntar, això sí, em demano on aniran a parar els dos-cents cinquanta mil euros que s’inverteixin arreu d’Europa per deixar una persona abandonada a la seva dissort. En teoria aniran a parar al país que acabi acollint la persona rebutjada, però a la vista de certes pràctiques que tenen lloc a les nostres latituds, és lícit desconfiar. ¿S’ingressaran en un compte bancari a Suïssa o a Andorra? ¿Es faran servir per eixugar dèficits d’entitats financeres o de governs fracassats, capaços de dur a terme una legislatura de quatre o cinc mesos (en funcions) mentre són capaços d’encruelir les seves fronteres amb tanques plenes de ganivetes i de plantejar com un gran triomf el fet de presentar només un balanç de més de quatre milions de persones a l’atur? ¿Els farem servir per pagar fiances de polítics corruptes, o per ajudar una família reial que ha amassat més de dos mil milions d’euros que ningú sap exactament d’on han sortit? Què farem realment amb els dos-cents cinquanta mil euros que segons la Comissió Europea costa la vida de cada pobre? Per curiositat, eh. Però enhorabona per haver trobat una solució tan delicada a un problema tan delicat. Europa s’ha engegat un tret al peu i a sobre somriu satisfeta.
