Publicitat
Publicitat

La crisi econòmica de la maduresa

Els membres de l'equip de govern d'Obama tenen moltes qualitats notables, però la capacitat de fer analogies històriques encertades no n'és una.

Quan l'equip d'Obama va arribar al poder en plena crisi financera, moltes de les figures capdavanteres del govern van concloure que eren uns moments semblants als de la Gran Depressió. Van llegir llibres sobre el New Deal i van intentar aprendre del que va fer Franklin Delano Roosevelt.

Però durant els anys 30, la gent tenia inclinació a confiar que el govern els alleugeraria les pors i els ajudaria a recuperar la confiança. Avui dia és més fàcil que el govern faci por als nord-americans que no que els tranquil·litzi.

En una enquesta feta entre els nord-americans, el 64% dels enquestats van contestar que un aparell i un control estatal massa gran és la principal amenaça per al país. Només el 26% creien que les grans corporacions són la principal amenaça. Per tant, els ciutadans han reaccionat a l'activisme d'Obama amb por i nerviosisme. El partit demòcrata va perdre 63 congressistes en les eleccions del 2010.

Ara els membres del govern han deixat estar els paral·lelismes amb el New Deal. Però han començat a fer analogies entre l'era actual i l'Era Progressista, dels inicis del segle XX.

També en aquest cas hi ha semblances superficials. Igual que aleshores, ara veiem concentracions immenses de riquesa, sobretot al capdamunt. Igual que aleshores, ara la classe dels professionals, els advocats, els professors i els periodistes creuen que estan en posició d'avantatge en la seva guerra d'estatus contra la classe dels negociants, els executius i els financers.

Però aquestes semblances són superades per les enormes diferències.

En primer lloc, la conjuntura econòmica és ben diferent. Cent anys enrere, l'economia dels Estats Units era una vigorosa màquina de crear llocs de treball. La industrialització es va caracteritzar per la mutabilitat i la crueltat, però va produir milions de llocs de treball, i va absorbir força de treball provinent del camp i de la immigració. Avui dia l'economia no és una màquina de crear llocs de treball i li falta aquella vitalitat desbordant. El ritme de creació de noves empreses ja era decreixent abans de la crisi financera del 2008. Les empreses s'adonen que poden tirar endavant amb menys treballadors. Com ha assenyalat Barack Obama, les fàbriques que abans donaven feina a més de 1.000 treballadors ara són més productives amb menys de 100.

A més, l'actual economia de la informació amplia la desigualtat per raons profundes i diverses, inexistents fa cent anys. La desigualtat augmenta en gairebé tots els països desenvolupats. Segons un informe de l'Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic, durant els últims 30 anys la desigualtat a Suècia, Alemanya, Israel, Finlàndia i Nova Zelanda ha crescut amb tanta o més rapidesa que als Estats Units, tot i que en aquests països hi ha sistemes de protecció social molt diferents.

A l'Era Progressista, l'economia estava en un període adolescent i la missió era controlar-la. Avui dia l'economia és a l'edat de la maduresa; la missió és revitalitzar-la.

En segon lloc, el que es demana del govern avui dia és molt diferent del que se'n demanava a l'Era Progressista. Aleshores el govern tenia poc pes i hi havia poca normativa per protegir els treballadors. El problema era la falta d'institucions. Avui dia, el govern i el control públic són grans i hi ha una capa espessa de normatives, interferències i traves legals. El problema no és la falta d'institucions, és la falta d'efectivitat de les institucions.

Els Estats Units gasten molt més en educació que cap altre país, i els resultats són minsos. Gasten molt més en salut, i els resultats també són minsos. Gasten tant en programes dedicats a pal·liar la pobresa que si es lliuressin directament els diners en xecs als pobres, pràcticament n'hi hauria prou per acabar amb la pobresa d'un dia per l'altre. A l'Era Progressista, calia construir programes; avui dia cal reformar els programes existents.

En tercer lloc, la moral predominant del país era molt diferent. L'Era Progressista tenia una moral victoriana, amb la seva rectitud i les seves restriccions. En aquells temps, la idea d'endeutar-se provocava horror moral. Tant era la gravetat dels problemes econòmics, els polítics de l'Era Progressista no imposaven als seus fills la càrrega pesada del deute. És evident que aquest ethos ja no és vigent.

A l'Era Progressista, no hi havia dubte que l'home que deixava embarassada una dona s'hi havia de casar. A la pràctica no sempre era així, però aquesta era la norma social admesa. Avui dia, aquesta norma s'ha dissolt. El 40% dels nens nord-americans han nascut fora del matrimoni. Això condemna els Estats Units a una altra generació d'augment de la desigualtat i de poc desenvolupament del capital humà.

Fa cent anys, teníem una economia llibertària i uns valors morals conservadors. Avui dia, tenim una economia oligàrquica i uns valors morals llibertaris: una mala combinació.

Resumint, a l'Era Progressista el país era jove i vigorós. Calia imposar un ordre econòmic. Avui dia, el país és a l'edat de la maduresa, però s'ha tornat indolent. Els mals costums s'hi acumulen. Han sorgit grups d'interès per protegir l' statu quo . Cal recuperar l'antiga disciplina, eliminar estructures decadents i reformar l'estat del benestar. El país necessita una productiva crisi de l'edat madura.

L'Era Progressista no és un model actual, sinó una imatge contraposada. Serveix com a referència i ens mostra què hem de fer.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT