Publicitat
Publicitat

La crisi de l’habitatge: indignem-nos

A Barcelona hi ha moltes famílies que no tenen prou ingressos per viure en un habitatge digne. Tenir el menjar i un lloc per viure garantits és un dret fonamental, i en una societat del benestar la defensa d’aquest dret hauria de ser la prioritat de qualsevol administració pública. Però la veritat és que ja fa molts anys que la política pública d’habitatge s’ha desviat d’aquest objectiu i s’ha dedicat a construir a uns preus que són inabastables per als col·lectius més febles.

Les lleis sembla que protegeixen més el dret a la propietat privada que els altres drets fonamentals. Els bancs, els veritables causants d’aquesta crisi econòmica tan salvatge, les utilitzen de manera abusiva per fer fora de casa seva milers de famílies i quedar-se el seu habitatge, molts cops la inversió de tota una vida. Algunes d’aquestes entitats financeres s’haurien d’avergonyir d’exhibir uns guanys que en els darrers anys han obtingut gràcies a aquests desnonaments indiscriminats que estan en contra del sentit comú i de la justícia.

Catalunya té el dubtós privilegi de situar-se al capdavant d’aquests desnonaments a l’estat espanyol, amb un 22,9% del total, a un ritme d’uns 15 desnonaments diaris. Paral·lelament, l’energia s’ha incrementat més d’un 30% des del 2008 fins al 2012. Aquestes són algunes de les dades que es poden veure a l’exposició Pis pilot, al CCCB fins al 25 d’octubre.

Mentrestant, els ajuntaments s’han concentrat tots aquests anys en la gestió de l’espai públic i han deixat els habitatges en mans del mercat. El resultat és que els habitatges han perdut, ja fa molts anys, el seu valor d’ús i s’han convertit majoritàriament en béns d’inversió. De fet, moltes d’aquestes actuacions de regeneració de l’espai públic han ocasionat en alguns llocs un encariment de l’habitatge i l’expulsió de moltes de les famílies que hi havien viscut tota la vida. Però l’habitatge no es pot dissociar de l’espai públic. El seu paper és estructural en la forma i el contingut de les ciutats.

Tot això era el que denunciava Núria Güell en un acte vinculat a aquesta exposició: la política ja no s’entén com la gestió dels recursos comuns per buscar el benefici de la majoria. L’estat governa molts cops defensant els interessos dels mercats financers, mentre que al ciutadà se li privatitzen els seus drets fonamentals. El govern ha endeutat els ciutadans regalant 100.000 milions d’euros a la banca perquè pugui pagar els seus deutes. Deutes que, en canvi, la banca no perdona a tots els particulars que hem pagat aquest rescat. I el pitjor és que és precisament aquest regal tan substanciós el que ha exigit retallades que han empobrit tothom, amb un desmantellament dels serveis públics i un empitjorament de les condicions de vida de la majoria. La mateixa Güell es queixava que les companyies energètiques estan en mans dels mateixos polítics que les van privatitzar, i que els sous que van rebre aquests 43 polítics que s’asseuen als consells d’administració de les empreses de l’Íbex 35 van pujar a més de 21 milions d’euros l’any passat. Cal entendre, doncs, que no estiguin gaire motivats per defensar els nostres interessos quan entren en conflicte amb els d’aquestes companyies.

La situació a què hem arribat és completament injusta i indigna per a la gent, que s’organitza com pot en col·lectius per buscar solucions, tal com es pot veure a l’exposició. Són iniciatives que sorgeixen majoritàriament de la societat civil, com la PAH, que dóna suport als afectats pels desnonaments; la MULA, que proposa la masoveria urbana com una via que permeti a la gent viure en un habitatge a canvi de dedicar el seu temps a rehabilitar-lo; cooperatives que ofereixen habitatge a cost reduït gràcies al dret d’ús, com La Borda o Sostre Cívic; o Arquitectes de Capçalera, que des de la universitat es vol fer ressò d’aquestes necessitats.

Tal com deia Hessel: “Actualment, a Europa i fora d’ella, els financers, culpables indiscutibles de la crisi, ja han salvat el clot i prossegueixen la seva vida com sempre sense grans pèrdues. En canvi, les seves víctimes no han recuperat la feina ni el seu nivell d’ingressos... «INDIGNEU-VOS!» és un crit, un toc d’atenció que interromp el trànsit del carrer i obliga a aixecar la mirada als reunits a la plaça. Com la sirena que anunciava la proximitat d’aquells bombarders: una alerta per no abaixar la guàrdia...”

Els cinc anys que han passat des de la publicació del llibre de Hessel no han fet més que incrementar aquest desequilibri. L’exposició Pis pilot vol ser aquest crit. Indignem-nos!

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT