Publicitat
Publicitat

Una crisis sense imatges

Aquesta crisi té una cosa molt sorprenent: no té icones. De la del 29 quedaran les imatges de gent suïcidant-se a Wall Street; la del 73 la recordarem pels espots de la televisió britànica en què un futbolista i la seva dona ens explicaven que al vespre, a casa, t'ho podies passar molt bé sense tele i sense gastar llum. D'aquesta crisi fonamentalment hi ha fredes estadístiques: els milions d'euros perduts aquí i allà, els immensos deutes acumulats i els milions de persones a l'atur. I alguna imatge ballardiana d'esquelets d'immenses urbanitzacions inacabades o barris de Califòrnia de cases tancades i rètols que indiquen que estan sota control judicial. És una crisi financera i el diner porta camí d'aconseguir el privilegi de la invisibilitat: el traginen d'un cantó a l'altre, saltant fronteres amb el simple gest de polsar una tecla de l'ordinador.

Però, sobretot, aquesta crisi no té imatges del malestar: amb prou feines hi ha contestació. La crisi dels 80 va produir icones d'impacte a la cultura popular a través del cinema, com els quinquis . Les lluites de resistència són a la memòria de les regions més afectades per les grans reconversions industrials. Ara, no. El pessimisme és nota en l'atmosfera social, però el malestar no acaba d'aflorar, com reprimit per por a danys pitjors. Segur que hi té molt a veure l'atur, que genera un grau d'incertesa descomunal. És rar, tanmateix, que amb un 40% d'atur juvenil, els joves -que a la segona meitat del XX van aparèixer com subjecte polític- no es facin notar. Ells també tenen por?

La invisibilitat mediàtica de les víctimes de la crisi obliga a preguntar-se qui són. El sociòleg Fermín Bouza deia que l'atur ha afectat especialment els obrers qualificats, però també les noves classes mitjanes i els obrers no qualificats. També en són víctimes els propietaris de petites empreses que se n'han anat en orris i els sectors de classes mitjanes de tota la vida que s'han vist abocats a un abisme de precarietat que mai s'haurien imaginat. Entre tots ells segur que hi ha persones que senten pudor de mostrar la situació en què es troben, espantades perquè no s'esperaven a arribar a aquest punt i que temen que, si hi ha soroll, serà pitjor. I són molts, també, els immigrants que prefereixen passar desapercebuts per la precarietat de la seva posició.

Probablement, aquest trets psicològics i de posició expliquen una situació social tan poca conflictiva. Ni senyals d'agitació i de protesta ni augment significatiu de la delinqüència. Probablement hi ha una economia submergida que aguanta molts cops. Que vagi amb compte el govern espanyol, que sembla que vol fer-la aflorar, perquè podria rebentar l'últim estabilitzador. I, tanmateix, el silenci del joves sorprèn. Potser és l'expressió d'una crisi de les formes de lluita convencionals, que han quedat obsoletes mentre les noves -les xarxes socials- no han acabat de prendre cos. Però sense icones de la protesta, en la societat de la imatge, els perdedors estan tràgicament condemnats a l'oblit. S'acabarà la crisi i molts no hauran mirat mai als ulls un aturat. Ni tan sols per televisió.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT